Pau Comes

Independència és llibertat

14 de febrer de 2007
Sense categoria
0 comentaris

Catalunya i Espanya: Picar pedra o picar ferro fred?

És quasi un tòpic que la joventut és l’edat de somniar truites, i que a mesura que et fas gran, l’experiència et fa ser més realista. És per això que, quan més va, més independentista em torno. (segueix…)

Els catalans fa dècades, segles, que intentem trobar el nostre lloc entre les altres nacions del món, cosa que ens ha dut a un conflicte quasi permanent amb els espanyols i els francesos, que només pensen en assimilar-nos.
Des d’aquesta banda dels Pirineus, des de mitjans del segle XIX fins ara, quan hi ha hagut alguna escletxa de democràcia a l’Estat Espanyol, els catalans hem intentat fer-nos una Espanya "a mida", on no ens haguéssim de sentir massa incòmodes. Hi ha hagut èpoques en què, és cert, no hi havia marge per a massa cosa més. Èpoques en què la voluntat de ser com som, i actuar en conseqüència, només rebia una resposta violenta per part dels espanyols. Èpoques, doncs, en què no quedava més remei que picar pedra, i intentar ficar al cove fins el peix més petit.
Estem gaudint d’una de les èpoques més llargues sense conflictes armats (no goso dir-ne democràtica) de la història de l’Estat Espanyol. Durant més de vint anys, des d’una part del catalanisme, aprofitant les circumstàncies, s’ha volgut seguir per aquest camí. S’han recuperat algunes coses perdudes durant quaranta anys, s’ha avançat força en dos espais importants com l’educació i la tele en català.
Ara les coses han canviat en dos aspectes fonamentals. En primer lloc, aquest lapse llarg d’absència de guerra ha fet desfilar tot el ventall possible de maneres de governar-nos des de Madrid. En segon lloc, la integració a Europa ha desactivat l’amenaça de la violència estatal espanyola per resoldre el nostre conflicte. És a dir, ja hem vist que els espanyols, amb la cirereta de les retallades anant i tornant de l’Estatut, ens han dit que a Espanya només hi podem ser-hi d’una manera: la seva. I que si volem seguir picant pedra, serà fent treballs forçats. En definitiva, que si d’ells depèn, voler canviar-los és picar ferro fred: no en tenen les més mínimes ganes.
És clar que tampoc volen que ens independitzem. Si ens creiem el discurs oficialista del catalansime majoritari fins ara, voler canviar Espanya "des de dins", a poc a poc, és tocar de peus a terra, mentre que voler la independència és somniar truites. D’acord, és cert que entre les dues estratègies hi ha moltes diferències, però n’hi ha una de pes. De pes demogràfic, per ser més exactes. Tenint en compte que, si volem canviar Espanya, seria seguint les seves regles i comptant amb el vot de tots els espanyols, aquesta tasca és simplement impossible: ells sempre seran molts més que nosaltres. En canvi, la nostra independència depèn, en les circumstàncies actuals, bàsicament de nosaltres mateixos. Si aconseguim la majoria necessària a casa nostra, serem independents. Sense el recurs dels tancs, els espanyols no podran impedir-nos marxar, perquè ja haurem trencat les regles que els donen l’avantatge demogràfic.
En resum, cal deixar de somniar truites de canviar Espanya, i ser realista d’una vegada: l’única solució és la independència, i si no ens hi afanyem, serem els últims a aconseguir-la.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!