Què en sabem, de la vida de Pompeu Fabra?

Tothom sap que la gramàtica del català que encara avui utilitzem la va escriure Pompeu Fabra. Però, a part d’això, què en sabem d’ell? Avui m’agradaria fer-vos un petit resum de la seva vida i trajectòria que ajudi a entendre per què va fer tot el que va fer per la nostra llengua.

 

POMPEU FABRA

1868 Pompeu Fabra i Poch va néixer a la vila de Gràcia, però poc després la família es va traslladar a Barcelona.

1876 Fabra començà el segon ensenyament i entrà en contacte amb la família Arregui, d’exiliats cubans. Amb el noi Arregui cultivà l’afició a les llengües.

1883 Un dia Fabra va escriure una carta als seus nebots que estiuejaven a Camprodon i mentre escrivia “Queridos sobrinos” s’adonà de l’artificiositat que representava l’ús del castellà. Aquest fet va ser el detonant de la seva determinació d’escriure una gramàtica del català, vist que les existents no el convencien. Aquesta carta que he esmentat és una mostra clara de la inèrcia de l’època: Rubió i Ors enviava a Milà i Fontanals les seves primeres poesies catalanes i les adjuntava a una carta escrita en castellà, el mateix Rubió es cartejava amb Teodor Llorente en castellà tot i tractar dels temes de la renaixença literària de la llengua, i Mistral es cartejava en francès amb els catalans que admiraven la seva obra i fins i tot amb la seva traductora al català. Una de les coses d’admirar de Fabra és la claredat interior i la decisió ferma de trencar aquestes fatals inèrcies.

Pompeu Fabra sempre va ser un apassionat per les llengües, sempre observant i aprenent tant com podia. Va anar a la universitat i va estudiar la carrera d’enginyer químic, però ho va fer condicionat per la família, que opinava que dedicar-se a les lletres no li seria útil. Un cop acabada la carrera, li van oferir una feina a Hellín (Albacete), però la va refusar, per no perdre contacte amb l’ambient barceloní i poder dedicar-se a la seva gramàtica.

Al final del segle XIX el català es trobava profundament castellanitzat en el lèxic i en la sintaxi. Era perseguit implacablement, allunyat de l’escola i dels usos cultes (durant segles) i amb prou feines era present en la poesia, en el teatre, en el periodisme i en la novel·la. En ortografia regnava l’anarquia. El perill d’una total identificació amb el castellà era imminent, sobretot en la llengua escrita i el resultat tenia i té un nom eloqüent: patuès o parla menyspreable, vergonyosa. La gent cultivada no utilitzava el català fora dels àmbits esmentats i estava convençuda que era la cosa normal.

1890-1892 Campanya lingüística de L’Avenç.

1891-1906 Va escriure les dues primeres gramàtiques (1891 i 1898) i altres obres didàctiques i va fer traduccions de teatre. També escrigué els primers articles erudits.

1902 Al febrer es traslladà a Bilbao per ocupar una Càtedra de Química General. A l’octubre es casà amb Dolors Mestre i Climent, amb qui va tenir tres filles: Carlota, Teresa i Dolors.

1906 Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, on presentà una important comunicació sobre ortografia. Cal dir que Pompeu Fabra sempre va ser una persona molt tranquil·la, prudent i respectuosa; és a dir, quan algú hi discrepava, l’escoltava, no hi discutia i tenia en compte el que deia.

1907 Fundació de l’Institut d’Estudis Catalans. Va escriure articles a la secció de “Qüestions gramaticals” del diari El Poble Catalá (1907-1908). També va escriure altres articles de lingüística teòrica.

1911 Fundació de la Secció Filològica de l’IEC, de la qual és membre. Hi dirigí les Oficines Lexicogràfiques.

1912 La Diputació de Barcelona li creà una Càtedra de Català a la Universitat de Barcelona. Fabra tornà a Catalunya i s’instal·là a Badalona amb la família.

1913 Es van publicar les Normes ortogràfiques de l’IEC.

1917 Fabra va publicar el Diccionari ortogràfic, on l’ortografia va ser retocada i esdevingué definitiva.

1918 Fabra va publicar la Gramàtica catalana, i l’IEC l’adoptà com a oficial.

1919-1928 Publicà les famoses Converses filològiques a La Publicidad / La Publicitat.

1923-1930 Dictadura de Primo de Rivera. Persecució de la cultura catalana. Fabra va perdre la Càtedra (1924), va ser president de l’Ateneu Barcelonès (1924) i refusà d’entrar a la Real Academia Española de la Lengua (1926). També publicà diversos manuals.

1932 Publicà el Diccionari general de la llengua catalana i va ser nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona.

1933 President del Patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona.

1934 Empresonat al vaixell Uruguay i destituït de president del Patronat.

1939 Exili a França. Després de viure en diferents llocs s’instal·là a Prada de Conflent (1942).

1945 Doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa del Llenguadoc.

1948 Mor a Prada el dia de Nadal.

 

He intentat resumir tant com he pogut la seva vida i la seva trajectòria, perquè tampoc no vull que us avorriu i que es faci pesat de llegir. Si algú en vol més informació, pot consultar el llibret d’on he extret la major part de la informació: Pompeu Fabra i Poch, semblança biogràfica, de l’IEC (2011). Fins aviat!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *