Pau Comes

Quan més m’hi fixo, més similituds trobo entre el procés del
nou Estatut i la reivindicació de les seleccions nacionals, concretament la
d’hoquei patins (continua…).

Com tothom deu recordar, durant anys el tema de les
seleccions va dormir el son del justos en un calaix, sobre un tou coixí de 500.000
signatures. L’Estatut, mentrestant, – malgrat que ja va començar a patir
laminacions des del 81, i que Esquerra en demanava la modificació des del
moment de la seva aprovació- anava fent amb la llufa del "no toca"
penjada a l’esquena.

Fins que algú va començar a moure’s. Sigilosament, perquè
encara no es donaven les condicions polítiques. La Federació Catalana
de Patinatge (perdó pel pleonasme, com ha demostrat el darrer Mundial) va fer
gestions, mentre que alguns partits començaven a redactar projectes d’Estatut. Quan
la conjuntura política va canviar, va arribar Miami. Els espanyols, espantats,
van començar a moure fils i fer pressió a tort i a dret per evitar el desastre.
Durant la darrera legislatura de Pujol, veient que la reforma de l’Estatut podia
ser de debò, el PP va pressionar per
ajornar-la almenys quatre anys..

Les pressions espanyoles (o eren no-nacionalistes? Bé, tant és)
es van accentuar, i va venir el cop de Fresno. Maldestre, però eficaç. Almenys
a curt termini. A Catalunya va venir el govern tripartit, i el Tinell, amb els
deures de reformar l’Estatut Però a l’11-M el succeí el 14-M de ZP, i les coses
es van torçar una mica més. Torçar per als no-nacionalistes, és clar. O
espanyols, com vulgueu. El tal ZP (serà amb P de Pinotxo?) havia promès
acceptar l’Estatut sortit del Parlament de Catalunya, però ara el president del
govern espanyol era ell, no l’Aznar. Les pressions doncs, canviaven de color,
però seguien venint del mateix lloc: s’havia d’aigualir l’Estatut, o impedir
que arribés a Madrid.

La FCP
va impugnar l’Assemblea de Fresno i, com que la feina mal feta no té futur, com
deien abans, el Tribunal Internacional de l’Esport no va deixar passar el nyap.
Tornem a la casella de sortida, és a dir a una nova Assemblea. La ponència de
l’Estatut, al seu torn, va viure uns mesos accidentats, amb canvis vertiginosos,
fins que va arribar la votació a la
Comissió, on es van imposar les dues majories que hi ha al Parlament,
reflex del país: la sobiranista en temes de país i la d’esquerres en temes
socials. Avantatge dels catalans al descans, i entrada del Consultiu a la
represa. Les pressions, lluny d’afluixar-se, van dur al Consultiu a un dictamen
"dos en un", que també ens torna a la casella de sortida de la Comissió: s’haurà de
negociar i s’hauran de votar les esmenes al ple, on hi ha les majories reals,
no les distorsionades per l’almoina a ICV del Consultiu.

En resum, encara hi ha partit. O partits, que en són dos. I aquesta
és la bona notícia: ja no ens tomben al primer assalt, sinó que aguantem, i
fins i tot hi ha possibilitats reals de trencar els cercles viciosos de la
visió espanyola (ups! No-nacionalista!) de les coses.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!