Marta Garcia-Puig
Curiositats del català, castellà, anglès, italià, francès i gaèlic irlandès, entre d'altres
SER I HAVER
Bon dia i bona hora! La veritat és que hi ha moltes coses que m’agradaria comentar sobre aquests dos verbs, així que millor que anem a pams.
Primer de tot, parlem del verb ser. En català, castellà i en italià tenim els verbs ser i estar, però en francès i en anglès no passa exactament el mateix. Vegem-ho!
VERB SER
- ÊTRE (francès): En francès, el verb être comprèn el significat de ser i el significat d’estar. Per exemple, podem dir Il est intelligent (és intel·ligent) i podem dir Elle est fatiguée (està cansada).
- ESSERE (italià): En italià, tenim el verb essere i el verb stare. El que passa és que els usos no són els mateixos que en català. En línies generals, el verb essere es fa servir per a dir on som (sono a casa, ‘sóc a casa’), com és una cosa (il giardino è molto carino, ‘el jardí és molt maco’) i com estem (sono stanca, ‘estic cansada’). El verb stare, en canvi, normalment s’usa amb adverbis: sto bene, que vol dir ‘estic bé’. Cal tenir en compte, però, que això és la regla general i que, a part dels molts casos que hi ha, els usos depenen de la zona (al sud no ho utilitzen igual que al nord). El que aquí ens interessa és veure que l’italià coincideix amb el català en el sentit que ambdues llengües tenen dos verbs: ser i estar.
- TO BE (anglès): En anglès passa com en francès: només tenim un verb, s’utilitza el mateix verb per a dir ser i per a dir estar. Per exemple, podem dir I am very tired (‘estic molt cansat/da’) i podem dir I am tall (‘sóc alt/a’).
VERB HAVER
En segon lloc, voldria parlar del verb haver. El verb haver, com tots sabem, l’utilitzem per a formar els temps compostos; per exemple, He anat al teatre. Fa poc em vaig fixar que en francès i en italià, el verb haver (avoir en francès i avere en italià) també té el significat de ‘tenir‘. És a dir, a part d’utilitzar-se com a auxiliar per a formar els temps compostos, també és el verb que s’utilitza per a dir ‘tenir’: J’ai un frère (‘tinc un germà’ en francès) i Ho un fratello (‘tinc un germà’ en italià). A més, en anglès passa exactament el mateix: el verb to have no només serveix per a fer d’auxiliar, sinó que també expressa possessió: I have one brother (‘tinc un germà’ en anglès).
Com podeu comprovar, curiosament la resta de llengües que conec coincideixen en aquest aspecte i, en canvi, en català i en castellà això no passa. Però sempre ha sigut així? Doncs si investiguem una mica veiem que no, que en català haver també volia dir ‘tenir’; però aquest significat s’ha perdut en el català actual. Bé, de fet, s’ha perdut excepte en el món econòmic: en aquest context, l’haver és ‘allò que hom posseeix, moble o immoble’. En castellà, tampoc no ha sigut sempre així; en castellà antic, es deia yo he un hijo (= yo tengo un hijo). Després, però, el romanç va corrompre la conjugació llatina i va crear perífrasis basades en construccions del baix llatí, que van utilitzar aquest verb com a auxiliar: yo he comprado, él había cerrado, etc. En els seus orígens, aquestes formes volien dir ‘yo tengo comprado’, ‘él tenía cerrado’, etc., però mica en mica es va anar oblidant el significat de ‘tenir’ i van passar a significar ‘una cosa que ja està feta’.
Tenint en compte que més d’una llengua romànica dóna el significat de tenir al verb haver, que una d’aquestes llengües és l’italià (llengua que s’ha mantingut més propera al llatí) i que el català antic i el castellà antic també li donaven aquest significat, podem arribar a la conclusió que molt probablement el verb haver en llatí devia tenir aquest significat. Doncs sí, si busquem el verb haver al Diccionari de l’Enciclopèdia, podem veure que el verb habere del llatí vol dir ‘tenir’.
VERBS SER I HAVER
Finalment, per acabar l’article d’avui, voldria parlar de l’auxiliar que utilitzem per a formar els temps compostos. En català, en castellà i en anglès, no és complicat: sempre utilitzem el verb haver (he cantat, hem estudiat, heu anat, etc.). Això no obstant, no totes les llengües funcionen així. Per exemple, l’italià i el francès tenen dos possibles auxiliars: ser i haver. Segons el verb que utilitzem, haurem de fer servir ser o haver. Em sembla curiós que en aquestes dues llengües romàniques hi hagi dos possibles verbs auxiliars i que, en canvi, en català i en castellà no. Doncs resulta que això d’utilitzar el verb ser com a auxiliar ja passava en llatí: natus sum «sono nato». Així, doncs, suposo que aquest ús del verb esse llatí s’ha mantingut en italià i en francès i que, en canvi, en català i castellà s’ha perdut. (Enciclopèdia Treccani)
Espero que us hagi semblat interessant, fins aviat!
Molt bona exposició sobre els diversos usos i significats d´aquests dos verbs. Hem sembla una bona manera de veure l´evolució que han seguit els diversos idiomes amb el pas del temps.
Moltes gràcies, Xavi, m’alegro que et sembli interessant. Amb els articles no només intento explicar coses, sinó que també intento que la gent reflexioni sobre certes coses o presti atenció a detalls que altrament passarien desaparcebuts. Gràcies per llegir el blog.
El significat perdura als contes i llegendes, com a la faula de la guineu i les figues: “si no les pot haver, diu que són verdes”.
És cert, jo també he llegit aquest tipus de frase! Gràcies per llegir el blog.
Per a un italià del nord la qüestió dels verbs ser i estar en castellà és prou complicada. Al contrari en català l’us és el mateix, però sovint un estranger quan arriba açí primer estudia castellà i després estudia català. Al final ja t’has fet un embolic i és complicat tornar a “pensar” en italià, així que et pareix raro dir “el meu germà és a Sevilla” encara que en italià diries correctament “mio fratello è a Siviglia”. En canvi, molts italians del migjorn fan servir el verb estar exactament com en castellà: “sto inguaiato” (estoy en apuros/sono nei guai).
Parlant dels verbs compostos, hi ha una regla, però com totes les regles de l’italià té moltíssimes excepcions. Si el verb és transitiu, és a dir que té complement directe, s’ha d’utilitzar “avere” i si el verb és intransitiu, “essere”. “Ho cantato” (he cantat), però “sono andato” (he anat).
Saluti
Bon dia Emanuele!
Gràcies pel comentari. Sí, és cert que l’italià del nord s’assembla molt al català, però estaràs d’acord amb mi que hi ha un cas que en català és diferent de l’italià:
– És el cas dels adjectius que descriuen estats d’ànim (que són una característica NO permanent). L’italià utilitza “essere”: SONO stanco, SONO preoccupato, SONO triste, SONO arrabbiato, etc. En català, en canvi, diem “ESTIC cansat, ESTIC preocupat, ESTIC trist, ESTIC enfadat…
Pel que fa als temps compostos, conec totes les regles i totes les excepcions, el que passa és que no he volgut entrar tant en detall perquè aquest article era per comparar aquestes 5 llengües de manera general. Aquest blog és per a gent no especialitzada i per tant crec que no és bona idea posar massa informació lingüística en un sol article.