El pols de la llengua als Països Catalans

En aquests cursos darrers he tingut l’oportunitat de poder anar a assessorar en matèria d’ensenyament de (i en)  la llengua pròpia diverses comunitats lingüístiques (com, per exemple, la  basca, la gallega, la sarda, la ladina –just la setmana passada vàrem tornar a acollir als nostres centres una representació de professors d’aquesta comunitat),i de poder tenir contacte amb representants de les comunitats maputxe, guaraní, gal·lesa, friülana, bretona, occitana, alsaciana… però, sens dubte, la més diferent, per tant, la més interessant per a mi, ha estat l’assessorament que vaig fer aquest curs passat a mestres de la comunitat de llengua criolla de Palenque, a Colòmbia en el marc IX Encuentro para la Promoción y Difusión del Patrimonio Inmaterial de Países Iberoamericanos, que es va celebrar a Cartagena d’Índies.

En concret, i a petició de la Casa de Llengües-Linguamón vaig fer un taller de presentació de l’experiència catalana de recuperació de la llengua en l’àmbit educatiu a mestres de San Basilio de Palenque, una poble situat a uns 50 quilòmetres de Cartagena d’Índies i al qual s’arriba per una carretera, per dir-ho d’alguna manera, irregular, que es va obrir als anys 70 (fins aleshores no hi havia cap via de comunicació transitable).

L’origen d’aquesta comunitat es remunta al segle xvi, quan esclaus procedents del continent africà es varen poder escapolir dels espanyols i fugir a les muntanyes de María, guiats pel mític Benkos Biohó, del qual podeu veure en la imatge que acompanya aquest apunt l’estàtua que hi ha al bell mig del poble de San Basilio de Palenque.

En aquesta població, d’uns 3500 aproximadament, s’hi parla una llengua d’origen crioll, el palenquero, de base espanyola (originalment també portuguesa) amb molts elements de les llengües bantu. Es tracta, per tant, d’una llengua independent, sorgida de la necessitat de comunicació d’esclaus que es varen alliberar i que no es podien entendre amb les seves llengües originals, de les quals, però, encara conservaven el coneixement.

L’objectiu de la trobada el va resumir molt bé Dorina Hernández, líder comunitària i membre del Procés de Comunitats Negres, en unes declaracions a l’agència EFE:

“Aprendemos de la experiencia catalana que la conservación de la lengua requiere de un ejercicio de mayor planificación, un ejercicio de materiales, de un apoyo gubernamental”.

Com en altres llocs del món, l’obertura de les comunicacions va fer que molts pares no volguessin continuar parlant la seva llengua als fills (perquè poguessin estudiar, progressar socialment, no se’ls riguessin… –us sona, és la cançó de sempre, encara que siguem a l’altra punta del món!). En els anys darrers, però –i com també ha passat a molts llocs–, la llengua s’ha tornat a revalorar perquè la comunitat s’ha començat a adonar que, sense la llengua, no són res, segons ells mateixos afirmen (de fet, aquest particularisme lingüístic fa que hi vagin “turistes” d’arreu del món, pocs però si no fos per aquest fet no en seria cap!).

I també, com en altres llocs, em vaig trobar amb mestres entusiastes amb la incorporació del palenquero a l’escola, però també amb mestres molts recelosos, amb els arguments de sempre: amb aquesta llengua no es va enlloc, no aprendran bé l’espanyol… (uns universal que sents a Colòmbia, a Sardenya, al Friül…). El món és molt semblant.

I com que el món és tan semblant i la notícia fou difosa per l’agència EFE, no cal dir que els de sempre (els de la caverna espanyola) ens dedicaren alguns comentaris que ho diuen tot del tarannà antidemocràtic i tancat dels que encara es creuen que sort que els espanyols varen portar el castellà a Amèrica:

Així a la Razón digital deia:

La inmersión lingüística desembarca en Colombia

Como fervorosos misioneros laicos ha desembarcado en Palenque de San Basilio (Colombia) un grupo de técnicos de la Casa de las Lenguas de Cataluña (Lingua Món) para predicar en este pequeño pueblo de 3.500 habitantes las técnicas de inmersión lingüística. En Palenque, situado en una zona aislada hasta que en 1971 se comunicó por tierra con el resto del país, pervive una lengua criolla mezcla de español y bantú. El jefe del Servicio de Inmersión de la Generalitat, Pere Mayans, no ha podido ocultar su emoción ante la experiencia y ha proclamado que «el palenquero ha durado porque sencillamente es la lengua en que la gente juega, ríe y se tira piedras». No menos emocionado, el director de Lingua Món, Antoni Mir, comparó la situación de Palenque con la de Cataluña durante el régimen de Franco. Lamentablemente, las clases son en español.

Notícia que provocà algunes “perles” de comentaris a la pàgina web com aquest:

 
Mientras el Carmelo sigue cayéndose y las lists de espera en los pocos hospitales que hay en Barcelona, comparándola con la ” odiada Madrid “, Carol y cia se dedican a derrochar una lengua que no impusieron sus antepasados en la colonización de América ( hecho que oculta la historio-grafía catalanista ),quieren imponer un dialecto mal hablado ( derivado del castellano ), al que nadie hará caso y ellos lo saben, pero se gastarán el dinero para que Apeles conozca ” liugares exóticos “, y los votantes no los critican jamás, se nota que son superespañoles, pues lo propio y característico de un español es : No querer ser lo,siguiendo la moda aldeana impuesta por 4 vividores.

Y estos PAYASOS de la Generalidad de Cataluña no tienen nada mejor que hacer y cosas mejores en que gastar el dinero público.

Vaya panda de askerosos burocratas, inútiles y sanguijuelas

Comentario por COLOMBIA NO QUIERE METICHES CATALANES EN NUESTRA TIERRA 16.10.08 | 11:17

Para esa parranda de desocupados que no tienen que hacer en mi país, es mejor para ellos que marchen y que busquen oficio en su comunidad autónoma de Cataluña.

Seguro que esos catalanes incultos que quieren resucitar lenguas muertas no saben por qué se impuso tan fácilmente el español en América. Pues se lo explico, por paletos y analfabetos:
Los idiomas que allí se hablaban eran tan numerosos, que pueblos colindantes entre sí no se entendían, no podían negociar (dialogar se diría ahora), y la única forma que tenían de solucionar sus diferencias era matándose entre ellos y comiéndose mutuamente los entresijos. Cuando llegó el idioma español, con su gramática escrita, todos esos pueblos lo aprendieron y pudieron “”dialogar”” y dejar de matarse tanto. Además, aquellas lenguas indígenas no tenían escritura, con lo cual todo era una gran torre de Babel. Fueron los misioneros jesuítas los que inventaron la escritura del guaraní, por ejemplo, pero, claro está, con los careacteres latinos ¿Les vale esta explicación a los analfabetos catalanes que están en contra del español?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!