Josep Pastells

Inventari de sensacions

La vergonya

Publicat el 11 de maig de 2009 per giusepe

Un nen peruà de caràcter difícil i passat gens agradable va de família en família perquè totes acaben rebutjant-lo. Ara viu amb una parella espanyola en règim d’acollida, però quan arriba el moment de decidir si l’adopten tenen molts dubtes i es plantegen tornar-lo. Aquest és el punt de partida de la pel·lícula La vergüenza, escrita i dirigida per David Planell. Té qualitat, interessa i emociona, però em temo que durarà ben poc a la cartellera.

De vegades em pregunto per què m’obligo a escriure aquest bloc quasi cada dia, de dilluns a divendres, si molt sovint he de fer-ho d’una esgarrapada, tal com raja, quasi sense temps per pensar el que escric i menys encara per repassar-ho. Desconec la resposta, però sí que detecto certa tendència a complicar-me la vida, com ara per exemple amb aquest preàmbul sense sentit que m’està robant temps per parlar del film de Planell.

No n’hi ha prou

O potser sí que té un cert sentit i em permet introduir el tema de les persones que adopten nens sense pensar si tindran temps per tenir-ne cura. No és precisament el cas de la parella que protagonitza la pel·lícula (Natalia Mateo i Alberto San Juan), però sí de molta gent que no és conscient d’on es fica fins que ja és massa tard. A La vergonya (si em permeteu que catalanitzi el títol) els pares estimen moltíssim el fill adoptiu i li dediquen tot el temps del món, però a pesar d’això descobreixen que no n’hi ha prou, que si no fan alguna cosa més l’adopció i la mateixa relació desembocaran en el riu del fracàs, en l’oceà de la vergonya. Ufff, és el que passa en escriure a corre-cuita: surten metàfores massa vistes, massa grandiloqüents. Val, val, deixo de flagel·lar-me, vaig al gra.

Lleugera i profunda

És un drama, però en moltes escenes m’ha fet riure amb ganes. Aprofundeix amb molt d’encert en la vida de parella, és intensa i poc sentimentaloide (quasi un miracle), parla sense embuts dels conflictes conjugals, dels petits enganys que ajuden a mantenir les relacions, de la necessitat d’aprendre dels errors. La pel·lícula té moltes més virtuts: entreté i fa pensar, es eficaç i natural, lleugera i alhora profunda, directa i gens pretensiosa. Una petita meravella, en resum.


  1. Ei Josep! Sempre hi ha algú o altre que et llegeix, perquè sabem que tot sovint ens trobem amb un punt de vista interessant dins les teves reflexions, i això ja és una raó per seguir escrivint cada dia, encara que sigui d’una esgarrapada.

    Encara no he vist la peli, però si tinc una estona m’hi escapo. La podré veure en “versió original”, i ja saps que el tema em toca molt personalment (per cert, la meva aventura personal ja s’ha començat a moure).

     

    Salut!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.