La bona prosa
La memòria em corseca. Val més dir gràcies i no pensar en res més. Estim tots els corriols, però la pega és que m’agrada més la mar i somii que algun dia hi podré arribar.
La memòria em fa somiar feliçment en un cel diamantí. Na Llúcia juga a set i mig al bar de les taules de marbre, mentre les busques del rellotge fan voltes com dues margarines dins una paella roent. Avui em creixeran flors a les aixelles i em diràs, plàcidament, que no t’esbatani el meu cor.
La memòria només em demana un moment de sinceritat. No diré mentides i tot serà més color de cel. Dins el meu cor les ombres sempre seran grises. La tinta blava de les ones s’escamparà per l’arena groga i el senyor del gec fúcsia vigilarà que turísticament no es prengui el sol sense pagament.
La memòria m’ha mudat les ungles en un blanc i en un blau. Ballarem un vals al costat de les persianes verdes i en els teus ulls liles hi veuré dos caquiers carregats de fruites madures i diverses, tan variades com els colors de l’arc martinenc. Et besaré els llavis color de caqui i me n’empastifaré tota la gargamella.
La memòria se m’ha tornat boja. Aniré en un vagó vermell de Palma cap a Sóller. En arribar al país de les taronges, pegaré un bot de sabates negres, miraré les constel·lacions si fa fosca negra i em posaré a ballar amb la primera municipala d’uniforme pistatxo el vals de les multes.
La memòria m’ha dit que em vaig engatar amb un poc de gin, un xic de grog i una misèria de gira-sol de sa Pobla, com el que vam furtar aquella diassa de Sant Antoni, amb els ulls foscos però lluents de somnis. Quan crèiem que els somnis encara es podien fer realitat.
La memòria i el present em diuen que som un home. Ocasionalment, duc guants a les mans i a vegades em diuen que m’he tornat boig. Les hores passen a la piscina i jo que només puc contemplar les exhuberàncies femenívoles des de la terrassa del meu planeta podrit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!