D’ençà que la faig a Barcelona, un fenomen lingüístic em té preocupat, per no dir esmaperdut o favagirat. Ja m’havien avisat que, venint de Girona, on la presència del català al carrer és la d’un país normal amb la seva llengua, a la capital em sonaria estrany sentir tant el castellà. Advertit anava però trobo que em falta l’aire quan sento dues persones de cognoms catalans, de naixement, arrels i parla catalana que…parlen en castellà entre elles!
No sé pas si tal fenomen només té lloc en determinats barris o districtes o bé és generalitzat. Tampoc sé quins són els motius de fer-ho malgrat que els puc endevinar, però la sensanció de sentir dues persones amb perfecte accent català dialogant –enviant i rebent- en una primera instància és còmica: em transporta a temps passats, a “La saga de los Rius”, a l’estraperlisme, als nous rics… Sembla una escena d’opereta, de teatre barat. Una lectura més profunda, però, m’entristeix i em preocupa. En aquest país nostre, més que estar tot per fer és que no hi ha res a fer…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El que jo he trobat més espectacular és la gent que parla perfectament el català, té cognoms catalans,…. però a l’hora de dir els números, ja sigui telèfons, dni’s, fins i tot imports,… ho han de dir en castellà. És terrible, començar a dir un telèfon o un dni en català i no se’n surten; en canvi, en castellà de “carretilla”. Juasss. Estem cardadíssims.
That’s understandable that money makes us autonomous. But how to act when somebody doesn’t have money? The only one way is to try to get the home loans and student loan.