Marta Garcia-Puig

Curiositats del català, castellà, anglès, italià, francès i gaèlic irlandès, entre d'altres

L’italià d’Alessandro Manzoni

0
Publicat el 27 de juny de 2017

Bon dia i bona hora!!!

Avui m’agradaria parlar d’algunes curiositats de l’italià. Més concretament, em concentraré en algunes de les diferències que hi ha entre l’italià del segle XIX (l’època d’Alessandro Manzoni) i l’italià actual. De fet, he decidit parlar d’aquest tema perquè m’estic llegint I promessi sposi, d’Alessandro Manzoni, i he vist que hi ha paraules que ja no s’utilitzen i que m’han semblat curioses. Vegem-les:

 

MUSTACCHI

A la seva novel·la, Manzoni utilitza mustacchi en lloc de baffi (que és el mot que actualment s’utilitza per a dir ‘bigotis’). Avui mustacchi només s’utilitza amb un sentit irònic per a referir-se a bigotis grossos i vistosos, però així i tot es fa servir molt poc. M’ha semblat curiós perquè s’assembla molt al francès i a l’anglès moustache i no l’havia vist mai en italià.

OMERO

En aquesta obra trobem omero amb el significat de spalla (‘espatlla’). Aquest significat d’omero és d’ús estrictament literari. Fora de la literatura, s’utilitza spalla.

D’ONDE

En italià, per dir D’on vens? diem Da dove vieni? Doncs resulta que Manzoni, en lloc de dir da dove, diu d’onde. Suposo que a vosaltres també us recorda al castellà donde, però cal tenir en compte que en italià donde (molt rarament, d’onde) ja no s’utilitza. Per a dir donde (castellà) cal dir dove.

MARAVIGLIA

En aquest cas només és un petit detall el que canvia: en italià actual (excepte a la Toscana) es diu meraviglia (‘meravella’), però a la literatura antiga hi podem trobar maraviglia.

EGLI

Les gramàtiques tradicionals italianes diuen que cal fer servir els pronoms egli (‘ell’), ella (‘ella’), essi (‘ells’) quan fan de subjecte i que cal utilitzar lui (‘ell’), lei (‘ella’) i loro (‘ells’) quan fan de complement. Tanmateix, avui gairebé ningú no fa servir egli, ella i essi com a subjecte. Això ha fet que fins i tot algunes gramàtiques i llibres de text de la llengua italiana ja utilitzin lui, lei i loro.

COSTUI

En italià antic o a la literatura, hi trobem la forma costui amb el significat de questa persona (‘aquesta persona’), normalment amb un to despectiu. Avui ja no s’utilitza gaire.

ANDERÒ

Em va semblar curiós veure que en lloc de andrò, futur de la primera persona del singular del verb andare (‘anar’), Manzoni escriu anderò. Si consultem la Treccani, veiem que ens diu que anderò és un variant menys habitual de andrò.

DESINARE

A la Toscana, en lloc de dir pranzare (‘dinar’), diuen desinare. Pel que fa a l’etimologia, ve del francès antic disner ‘trencar el dejuni, desdejunar’. Aquest verb és regional, no s’utilitza per tot Itàlia. Com que Manzoni va escriure la seva novel·la en la llengua de la Toscana (que és el que després va convertir-se en italià), no és estrany que utilitzés el verb desinare.

QUIVI

No, no em refereixo a la fruita. En italià literari, podem trobar-nos amb la paraula quivi, que equivaldria a (‘allà’)

SUR

En italià antic s’utilitzava sur per dir su (‘a sobre’), per exemple: dalla benda usciva sur una tempia una ciocchettina di neri capelli. Actualment ja no s’utilitza, avui es diu su. M’ha sorprès i m’ha recordat el francès, que casualment utilitza la preposició sur amb aquest significat.

AMPOLLA

En aquesta novel·la de Manzoni, s’utilitza la paraula ampolla per a referir-se a una ampolla de vi. En italià actual la paraula ampolla existeix, però ja no es fa servir per a referir-se a l’ampolla de vi (seria una bottiglia di vino). Avui ampolla només es fa servir per denominar una ampolleta petita o flascó de perfum o d’essència.

VERMIGLIO

En italià, vermell es diu rosso. Tanmateix, en un llenguatge literari i en el món de la moda podem trobar vermiglio, que és un to fort de vermell.

STROMENTO

Un altre detall ortogràfic que em va sorprendre és stromento. En italià, per dir instrument, escrivim strumento. En italià antic, però, s’escrivia stromento; això explica per què apareix escrit d’aquesta manera a l’obra de Manzoni.

CAPO

En italià, normalment (excepte a la Toscana) s’utilitza testa amb el significat de ‘cap’ (part del cos). Curiosament en català és justament a l’inrevés: tant cap com testa existeixen, però testa no s’utilitza gairebé mai.

 

Bé, això és tot per avui. Espero que us hagi semblat interessant o, com a mínim, curiós. Gràcies per llegir-me i fins aviat!!!