Marta Garcia-Puig

Curiositats del català, castellà, anglès, italià, francès i gaèlic irlandès, entre d'altres

PARAULES SIAMESES

6
Publicat el 30 d'agost de 2014

Què vull dir amb aquest títol? Evidentment, com us podeu imaginar, és una metàfora. Resulta que en filologia existeix un concepte que es diu col·locació (conegut en anglès com a collocation). Una col·locació és una combinació de mots que sempre van junts, com els germans siamesos. Per exemple, quan en català volem dir que una cosa és completament nova, què diem? Nou de trinca, exacte! Oi que no diem nou de botiga, nou brillant o qualsevol altra cosa? Per tant, podem dir que nou de trinca és una col·locació, perquè són paraules que han d’anar juntes: amb nou hem de posar de trinca, no podem posar el que vulguem. Avui m’agradaria dir-vos algunes col·locacions en italià i el seu equivalent en català.

NUOVO DI ZECCA

En italià, per a dir que una cosa és totalment nova hem de dir que és nuovo di zecca. Així, doncs, nuovo di zecca equival a nou de trinca en català. Però per què es diu nuovo di zecca i no una altra cosa? Doncs resulta que la zecca és el taller on es fabriquen les monedes i els bitllets italians. Per consegüent, es diu que una moneda és nuova di zecca perquè acaba de sortir de la zecca i, per tant, és nova. Després, aquesta col·locació també s’ha utilitzat per a referir-se a altres objectes nous, no només per a parlar de monedes o de bitllets. Més informació a: Nuovo di zecca

En català, sabeu per què diem nou de trinca? No, no s’ho ha inventat La Trinca! Trincar-la vol dir ‘botar la pilota’ i el lloc on es juga a pilota és el trinquet. En altres temps, les pilotes eren boles boterudes, però quan es tiraven a terra unes quantes vegades prenien una forma esfèrica. Així, doncs, es podia saber si una pilota havia estat trincada o no. Això va donar lloc a la frase ser nou de trinca (és a dir, que no havia estat trincat, no havia estat utilitzat). Més informació a: Nou de trinca

POVERO IN CANNA

En italià, quan una persona és molt pobra diuen que és povero in canna. Per què canna (‘canya’) s’associa amb ser pobre? La Treccani explica que hi ha diverses hipòtesis:

D’una banda, hi ha qui afirma que ve de temps antics en què els pobres que demanaven almoina caminaven repenjats en una canya. D’altra banda, Manuzzi deia que s’associa la canya a la pobresa perquè la canya, segons ell, és pobra perquè és buida. A més, hi ha qui es refereix a la Bíblia i diu que ve de la descripció que Mateu fa de Crist.

En català, en canvi, què diem per dir que algú és molt pobre? Que és més pobre que una rataNo sé per què diem aquesta expressió, per què associem la pobresa amb les rates. Si ens hi fixem, també associem la rata amb l’avarícia: ets un rataDe fet, és normal que associem una característica negativa com la pobresa a un animal com una rata, ja que és un animal que no ens agrada i, per tant, no li atribuirem característiques positives com ara la bellesa. Oi que no diríeu mai és guapo com una rata? No, és clar, perquè les rates no ens agraden.

VIVO E VEGETO

Aquesta és una expressió que em fa molta gràcia, sobretot l’equivalent castellà. Vegeto en italià vol dir ‘que té bon aspecte i que gaudeix de bona salut’. Aquest adjectiu ve del llatí vegetus, que deriva del verb llatí vegere. Aquest verb ja no existeix en italià i volia dir ‘ser vivaç’, però el significat s’ha conservat en la paraula vegeto en aquesta expressió i per parlar de plantes que tenen bon aspecte. Treccani 

En castellà, l’equivalent seria vivito y coleando. En català, en canvi, podem dir que està fresc com una rosa.

Em sembla interessant veure les diferents associacions que fem en cadascuna d’aquestes llengües per dir que una persona gaudeix de bona salut. En català la comparem amb una rosa, en castellà diem que dóna cops de cua i en italià la comparem amb una planta… curiós. Per què creieu que diem rosa? Jo crec que té molt de sentit que ho associem a una rosa, perquè aquesta flor té molt bon aspecte quan “gaudeix de bona salut” i no està pansida i, per tant, si volem dir que algú té bon aspecte i bona salut, té molt de sentit que ens recordi a una rosa i no pas a una pedra, no?

STANCO MORTO

En italià, per dir que estem molt cansats diem stanco morto (stanco vol dir ‘cansat’); és a dir, que estàs mort de tant de cansament. En català, curiosament també fem aquesta associació d’idees i diem que estic mort per dir que estic baldat, l’única diferència és que no hi afegim la paraula cansat. 

SANO E SALVO

En italià, per dir que s’ha arribat a algun lloc sa i estalvi (o sa i salv) es diu sano e salvo. Aquesta és una associació que no té molt de misteri: si arribem sencers a casa, estem sans i també fora de perill (salv i estalvi volen dir ‘fora de perill’). Curiosament, aquests dos últims adjectius no els utilitzem en cap altre cas que no sigui el d’aquesta expressió.

FREDDO CANE

En italià, per dir que fa molt de fred diuen que fa un freddo cane (‘fa un fred gos’, literalment). Segurament us deveu preguntar per què diuen cane i no un altre animal o una altra cosa. Actualment, el gos és el principal animal de companyia de l’ésser humà, però no sempre ha estat així. Fa molts anys, els gossos mai no residien amb els amos a dins de la llar, perquè tenien malalties infeccioses que no es podien guarir amb la facilitat que avui curem moltes malalties. Així, doncs, es deixaven a fora lligats i amb poc menjar (així eren encara més agressius amb possibles intrusos.

En català, diem que fa un fred que pela. Suposo que diem pelar perquè el fred és tan fort que és com si ens arranqués la pell.

En castellà, també es pot dir que hace un frío que pela, però també tenen l’expressió de perros, que vol dir ‘horrorós, terrible’ i, per tant, poden dir que hace un frío de perros. Però la qüestió és: Per què s’associa els gossos a una cosa terrible? Pot ser que tingui un origen astronòmic: Hi ha una constel·lació que es diu Canis Maior (canis vol dir ‘gos, ca’) i canícula (‘gosseta’) designa l’estrella Sírius. Així, doncs, la temporada més calorosa de l’any s’anomena canícula i d’aquí que es comencés a anomenar aquestes jornades días del perro i, posteriorment, es va començar a dir hace un tiempo de perros i fins i tot tener un día de perros, que no té cap relació amb la meteorologia.

Font 1 i Font 2

Com podeu veure, tot en aquesta vida té un perquè, fins i tot en les llengües. Res és perquè sí. M’agradaria que aquest article us fes pensar i que us despertés una curiositat sana per a esbrinar el perquè de moltes altres expressions, siguin en la llengua que siguin.

Veritats i mentides sobre el català

12
Publicat el 13 d'agost de 2014

Avui m’agradaria parlar d’un tema una mica polèmic. Per desgràcia, amb el temps s’han escampat idees errònies sobre la nostra història, sobre els inicis d’allò que avui coneixem com a llengua catalana. És per això que considero important de parlar-ne aquí, així puc contribuir a la difusió de la nostra història.

A causa del gran abast territorial de la llengua catalana, podem distingir una gran varietat de dialectes. Però, què és un dialecte? Dialecte no és una paraula pejorativa com molta gent creu, simplement vol dir ‘varietat d’una zona geogràfica concreta’. Així que tots els parlars són dialectes: el de barcelona, el de tarragona, el balear, el valencià, etc. Per aquest motiu va néixer l’estàndard, un model de llengua que neutralitza la variació lingüística i que pretén facilitar la comunicació entre parlants de diversos dialectes. Cal remarcar que no és cert que l’estàndard dels Països Catalans utilitzi els trets del català central, aquesta idea no s’adequa al cànon de l’IEC, l’Institut d’Estudis Catalans va voler que el català estàndard integrés els cinc grans dialectes del territori. Tanmateix, aquest dialecte s’ha difós perquè és el més utilitzat i el més influent, a causa d’uns potents mitjans de comunicació i d’una forta activitat cultural. Amb la intenció d’intentar compensar aquest desequilibri, s’han establert tres estàndards: l’estàndard del Principat, l’estàndard valencià i l’estàndard de les Illes Balears. També hi ha qui pensa que els lingüistes volen imposar l’estàndard en detriment dels dialectes i que volen que els dialectes no s’utilitzin, però això no és cert. Hi ha un moment per a tot: l’estàndard s’ha d’utilitzar en documents formals, a l’escola quan aprenem català i quan parlem amb una persona d’un altre dialecte perquè ens entengui bé; els dialectes, en canvi, s’han d’utilitzar en situacions informals, amb els amics, pel carrer, a les botigues, etc. Ni l’estàndard ha de suprimir els dialectes ni els dialectes han de suprimir l’estàndard, simplement s’ha d’utilitzar un o altre segons la situació en què ens trobem.

Dit això, fem un salt en el temps i vegem com es va crear l’estàndard que avui coneixem. Ens situem en el Modernisme, a finals del segle XIX, que és quan es va iniciar la reforma lingüística. El Modernisme es va produir del 1890 al 1910, i aquí és on situem Pompeu Fabra. Abans d’aquest moviment cultural hi havia la Renaixença, que va ser quan es van restituir els Jocs Florals i quan es va començar a traduir al català. Però a quin català? En aquell moment no hi havia coherència en la llengua, un escriptor escrivia i i un altre y, ni un estàndard ni una ortografia oficial. A final de la Renaixença, hi havia dues tendències lingüístiques antagòniques:

  1. La dels Jocs Florals: era conservadora i defensava que s’havia de recuperar el català medieval, el qual estava ple d’arcaismes.
  2. El català que ara es parla: aquesta tendència havia tingut èxit en la premsa i en el teatre popular, i deien que no volien situar la llengua al català de quatre segles enrere. No volien cap cultisme ni cap arcaisme, encara que això comportés l’ús de barbarismes. Així, doncs, aquest català estava ple de barbarismes, era molt castellanitzat. Malgrat que feia dos segles que el català havia desaparegut de l’espai públic per la força, no havia perdut terreny com a llengua col·loquial majoritària; però, malauradament, encara no disposava d’un sistema de normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques. Al llarg del segle XIX s’havien produït diversos intents de normativitzar-lo en diversos diccionaris i gramàtiques, però van fracassar.

És precisament en aquest moment històric quan va aparèixer Pompeu Fabra. Pompeu Fabra era enginyer químic, però tenia la dèria d’escriure gramàtiques en el seu temps lliure. Als 16 anys va escriure la seva primera gramàtica i la va ensenyar als seus amics, en Jaume Massó i Torrents i en Joaquim Casas-Carbó. Quan aquests dos tenien 18 anys, van crear la revista L’avenç i van proposar a Pompeu Fabra d’aplicar-hi la seva gramàtica. Pompeu Fabra va dir que li semblava bé. Aquesta revista va tenir molt d’èxit i, al cap d’un temps, la van convertir en una editorial i hi van aplicar la proposta fabriana. L’editorial també va tenir molta trascendència, encara més que la revista. El 1907 Prat de la Riba va convertir-se en el President de la Diputació de Barcelona i posteriorment va crear la Mancomunitat (la unió de les quatre diputacions provincials) i en va esdevenir president. Prat de la Riba va ser l’artífex de moltes realitzacions concretes d’una gran revolució cultural, una de les quals va ser la posada en marxa de la primera institució acadèmica d’estudi i promoció de la cultura genuïnament catalana: l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

El 1913 l’IEC va adoptar les normes de Fabra i va dictaminar que serien les normes oficials del català. Aquell any, gràcies a l’oficialització de la reforma fabriana, es van esvair les reticències dels partidaris d’ortografies arcaiques. I així va ser com la gramàtica de Fabra es va convertir en l’estàndard, l’estàndard que avui encara fem servir.

Finalment, la reforma proposada per Fabra va vèncer les reticències tant dels qui defensaven un model retrògrad com dels qui defensaven un model popular barceloní, fins i tot les d’Alcover. La reforma fabriana es va basar en la claredat, en la correspondència amb l’oralitat, en l’harmonia amb les grans llengües europees, en el reflex i el respecte de tots els dialectes i, en resum, en l’ambició de crear un idioma modern i de cultura que estigués preparat per a qualsevol àmbit formal.

Tanmateix, l’obra de Fabra també tenia algunes limitacions; però aquestes limitacions cal relacionar-les amb l’escassetat de temps, la urgència en què hagué de fer algunes coses, la novetat de la seva obra (que partia pràcticament de zero) i els trasbalsos que el país va haver de patir, com ara la dictadura de Primo de Rivera i la molt més llarga i asfixiant de Franco. Hem de tenir en compte, per exemple, que el seu Diccionari General de la Llengua Catalana va haver de ser redactat en un termini de sis anys. El mateix Fabra el considerava un instrument provisional per a satisfer unes necessitats urgents mentre l’IEC no publiqués el diccionari definitiu. El que passa és que les circumstàncies han anat ajornant l’elaboració d’aquest diccionari definitiu i el país ha anat funcionant durant molts anys amb el diccionari de Fabra com a referència normativa bàsica; però això no és pas culpa de Fabra, que en pau descansi.

Així, doncs, en lloc d’acusar Pompeu Fabra de voler imposar aquest estàndard, li hauríem d’agrair la gran tasca que va fer; perquè, gràcies a ell, la llengua catalana va passar de ser una llengua oral a ser una llengua amb unes normes establertes per als usos formals. Gràcies a ell, el català compleix tots els requisits necessaris per a ser considerada una llengua com qualsevol altra llengua oficial.

Per a més informació, podeu consultar:

  • Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/noticia/4004036/20120419/catala-llengua-multidialectal.html
  • Culturcat, Generalitat de Catalunya: http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=23885c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=23885c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=f9a5edfc49ed7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD
  • CPNL blocs: http://blocs.cpnl.cat/divendresvespre3/files/2012/12/estandard.pdf
  • Universitat Autònoma de Barcelona: http://www.uab.cat/Document/53/865/castellanos_estandarditzacio2009,0.pdf
  • Gabriel Bibiloni: http://bibiloni.cat/textos/debat_obert.htm
Publicat dins de CULTURA, General i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

QUI SOM? D’ON VENIM? ON ANEM?

8
Publicat el 6 d'agost de 2014

Avui m’agradaria que observéssim uns quants detalls que trobo interessants. Com en articles anteriors, compararé diverses llengües i, després, veurem a quina conclusió podem arribar.

ALGÚ

  • Català: algú; per exemple, Hi ha algú.
  • Castellà: alguien; per exemple, Hay alguien.
  • Italià: qualcuno; per exemple, C‘è qualcuno.
  • Francès: quelqu’un; per exemple, Il y a quelqu’un.
  • Català balear: qualcú

En català tenim el pronom algú, que vol dir ‘alguna persona’. Si observem com es diu en les altres llengües llatines que conec, veurem que el català balear, l’italià i el francès tenen el mateix origen i que, en canvi, el català central i el castellà van per una altra banda. El català algú i el castellà alguien vénen del llatí vulgar aliquis. L’italià qualcuno ve de qualche + uno, que ha format la contracció qualcuno. En català, també existeix qualque (seria com l’italià qualche) i qualcú s’ha originat de la mateixa manera que qualcuno: ajuntant qualque + u.

MATALÀS

  • Català: matalàs
  • Castellà: colchón
  • Italià: materasso
  • Francès: matelas
  • Anglès: mattress

Segons els diccionaris etimològics, el català i l’italià l’han agafat de l’àrab matrah, posteriorment el francès l’ha agafat de l’italià materasso i, finalment, l’anglès l’ha agafat del francès antic materas. El castellà, en canvi, és diferent (he buscat l’etimologia de colchón, però no l’he trobada). Em sembla interessant veure que el castellà és completament diferent de les altres llengües.

FERMARE

Aquí em sembla interessant destacar que fermare en italià vol dir ‘aturar’; per exemple fermati! vol dir ‘atura’t!’. El verb francès fermer, en canvi, vol dir ‘tancar’, no pas ‘aturar’! És molt interessant perquè ambdues llengües provénen del verb llatí firmare (‘afermar’), però hi ha hagut un canvi de significat respecte del mot llatí i cada llengua li ha donat un significat diferent: el català l’ha transformat en firmar (‘signar’), l’italià en fermare (‘aturar’) i el francès en fermer (‘tancar’).

CADIRA

  • Català: cadira
  • Castellà: silla
  • Italià: sedia
  • Francès: chaise
  • Anglès: chair

D’una banda, la paraula castellana silla ve del llatí sella, que és la contracció de sedula. Sedula s’ha format amb el verb sedere (que en italià s’ha conservat exactament igual i que vol dir ‘seure’) + el diminutiu -ula. D’altra banda, la paraula catalana cadira i la paraula francesa chaise vénen del llatí cathedra, que ve del grec kathédra, i la paraula anglesa ve del francès antic chaiere. Em sembla interessant veure que el castellà i l’italià han anat per una banda i el català i que, en canvi, el francès i l’anglès han anat per una altra.

 DUÉRMETE NIÑO, DUÉRMETE YA… 

Recordeu la cançó bressol que us cantava la vostra mare de petits? Duérmete niño, duérmete ya, que si no te duermes el coco vendrá… Doncs resulta que la música d’aquesta cançó coincideix amb la de la cançó de bressol (lullaby) anglesa Rock-a-bye baby! Simplement han posat una lletra diferent! Cliqueu en aquest enllaç i podreu veure el vídeo de la cançó anglesa: rock-a-bye baby

Què us sembla? Curiós, no?

Espero que aquest article us hagi semblat interessant i aprofito per a desitjar-vos unes bones vacances! Fins aviat!