CATALÀ O CATANYOL?

Estic segura que tots vosaltres heu sentit i heu dit algun cop expressions com ara algo és algo, qui molt abarca poc apreta; i les paraules tonto, recado, agulletes i aire acondicionat, entre d’altres. Doncs resulta que tot això que acabo de dir no és correcte en català, en català no existeixen aquestes paraules/expressions. Són alguns exemples d’allò que els lingüístes anomenem barbarismes. Els barbarismes són paraules o expressions inexistents en la llengua catalana, però que són d’ús freqüent per culpa de la gran influència que el castellà ha exercit (i encara exerceix) sobre el català. És a dir, són traduccions literals del castellà, no són paraules o expressions catalanes. Tot seguit, us n’exposaré uns quants exemples:-  TONTO: els catalans no som tontos, en tot cas som ximples/beneits/burros/estúpids.

RECADO: Quan anem a comprar alguna cosa, no anem a fer un recado. Si anem a comprar una cosa que algú altre ens ha encarregat, llavors anem a fer un encàrrec. Si, en canvi, ningú ens ho ha demanat i simplement parlem d’una ‘cosa a fer que exigeix d’anar en algun indret més o menys apartat d’on ens trobem’, llavors diem que anem a fer una diligència.

AGULLETES: Quan hem fet molt d’esport i, com a conseqüència, ens fa mal tot el cos, no hem de dir que tenim agulletes (traducció literal del castellà tengo agujetas). S’ha estès el rumor que la manera correcta de dir-ho en català és dir tinc tiretes, però això tampoc no és correcte. Una tireta és ‘aquell objecte que ens enganxem a una part del cos quan ens tallem o ens fem una ferida’. Així, doncs, en català, quan ens fa mal tot el cos després de fer esport podem dir: estic cruixit/da, estic baldat/da o bé sento punxades/fiblades per tot el cos.

AIRE ACONDICIONAT: A casa, a les biblioteques, a les botigues, etc. no hi ha aire acondicionat, hi ha aire condicionat. En aquest cas, el català no funciona com el castellà (aire acondicionado), sinó com l’anglès (air conditioning) i com l’italià (aria condizionata), és a dir, sense a.

– ALGO ÉS ALGO!: Tots coneixeu aquesta expressió, que és l’equivalent del castellà algo es algo!. Doncs en català no és correcte dir en català hem de dir millor això que res! El mot algo en català no és correcte, s’ha de dir alguna cosa. Hi ha gent que, per evitar de dir algo, diuen quelcom. Quelcom no és incorrecte, és una paraula absolutament catalana; però és molt formal i, per tant, en una conversa informal entre amics no és adequat utilitzar-la, és millor dir alguna cosauna cosa, depèn de la frase.

– QUI MOLT ABARCA POC APRETAQuan volem expressar la idea que ‘no es pot saber molt sobre molts temes, que qui intenta tenir coneixements de moltes coses acaba sabent poc de cadascún dels temes i, per tant, no és expert en res’ se sol dir qui molt abarca poc apreta, però en català no existeix ni el verb abarcar ni el verb apretar. El que en castellà es diu abarcar, en català és abastar, per exemple no puc abastar tanta feina. A més, el verb apretar tampoc no existeix en català: per dir que ‘exercim certa pressió sobre un objecte’, es pot dir prémer (una tecla, el gallet, etc.) o pitjar (un botó, un pedal, una tecla…). En el cas de l’expressió castellana quien mucho abarca poco aprieta, en català es diu qui molt abraça poc estreny.

Aquests són només alguns exemples de CATANYOL (= català + espanyol. És a dir, de català mal parlat, d’un català inexistent i incorrecte perquè està traduït literalment del castellà). En realitat, n’hi ha molts més; però crec que serà millor dosificar-los en diversos articles per no avorrir-vos. Espero que us hagi semblat interessant i que us hagi estat útil.Després de dir tot això, crec que seria convenient preguntar-se: “parlo català o parlo catanyol?”. Reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi.

 

CONCLUSIONS DE “LES APARENCES ENGANYEN”

 

Avui, per acabar, després dels tres articles anteriors, n’extrauré les conclusions pertinents.

El fet que dues llengües s’assemblin té alguns avantatges, com ara que la comprensió és més fàcil respecte a llengües més diferents.
Tanmateix, el fet que siguin semblants també té uns quants inconvenients. En primer lloc, s’ha d’estar molt més atent a les diferències que hi ha perquè són menys visibles a primera vista, però hi són; ja que al cap i a la fi són dues llengües diferents i cada llengua és un món. Segon, el fet que siguin semblants fa que inconscientment les barregis amb la teva llengua materna i, si no et concentres molt a dir-ho bé o no tens un nivell molt alt, comets molts errors. Puc posar-vos un exemple que va viure una servidora, un exemple increïble però ben cert: quan feia un any que vivia a Itàlia, un dia que vaig parlar en castellà perquè vaig trucar a Madrid, cada paraula que deia la deia automàticament en italià i, després, havia d’esforçar-me molt a pensar-la en castellà. Vaig haver de parlar més a poc a poc que un principiant perquè la dona madrilenya em pogués entendre. Amb el català no se’m va barrejar fins a aquest punt perquè és la meva llengua materna, però alguna paraula sí.

En canvi, quan he estudiat anglès i alemany mai no se m’han barrejat amb la meva llengua materna. Les llengües molt diferents entre si tenen l’avantatge que, un cop apreses, no se’t barregen i les pots tenir ben clares i diferenciades per a parlar-les sense dubtar de si les estàs barrejant amb una altra llengua. A més, el xinès és una llengua que tothom considera molt difícil perquè té una escriptura diferent; però, en canvi, ningú no l’ha mai catalogada com a fàcil perquè tingui una gramàtica quasi inexistent. L’italià, en canvi, té la gramàtica més difícil de totes les llengües romàniques.

Així, doncs, com a persona especialitzada en llengües, estic absolutament en contra de classificar les llengües en dos bàndols: llengües fàcils i llengües difícils; perquè, com he demostrat breument en aquests quatre articles, cada llengua té coses fàcils i coses difícils. Per tant, si ningú no diu que el xinès és fàcil perquè la gramàtica és fàcil, per aquesta regla de tres ningú no hauria de dir que l’italià és fàcil perquè s’entén una mica més fàcilment que altres llengües. Per a fer una afirmació correcta cal ser objectius.

L’APPARENZA INGANNA (Les aparences enganyen III)

Avui parlaré de les diferències que hi ha entre el català/el castellà i l’italià. Tot i això, cal dir que els exemples que us posaré no són ni de bon tros totes les diferències que hi ha entre les llengües esmentades, només en són un resum molt resumit (són sobretot coses de nivell principiant); ja que, òbviament, no es pot posar en un article breu el contingut dels llibres dels 6 nivells d’una llengua. Malauradament, l’apartat de fonètica no us el puc explicar bé perquè faria falta que em sentíssiu pronunciar els sons.

VERBS:

A. En italià, no és correcte dir a me mi piace il cioccolato; en català, en canvi, sí que es pot dir A MI M’agrada la xocolata. En italià, es pot dir A ME piace il cioccolato o bé MI piace il cioccolato. Aquest és un dels errors més comuns que fan els catalanoparlants i els castellanoparlants quan comencen a aprendre italià: diuen a me mi piace.

B. Cambiare macchina en català és canviar DE cotxe.

C. Chiamare Anna en català és trucar A l’Anna.

D. L’italià té dos auxiliars per al passat, com el francès: essere i avere (en català són ser i haver); en canvi, el català i el castellà només en tenen un: haver. Exemples: 1. mi SONO alzata (sono = sóc), en català és m’HE llevat; 2. Anna È andata al cinema (è = és), però nosaltres diem l’Anna HA anat al cine; 3. Marco È dimagrito di 2 chili  seria el Marc s’HA aprimat dos quilos.

E. En italià, s’usa SER + adjectiu, per exemple: sono (=sóc) stanco; però en català és ESTAR + adjectiu: estic cansat, estic content, etc.

PREPOSICIONS:

A. Vado IN tabaccheria / DAL tabaccaio en català és vaig A L’estanc.

B. En català i en castellà, tenim la preposició de, la qual correspon en italià a di o da, depèn del cas. Per exemple: 1. dipende DA te en català és depèn DE tu;  2. facile DA dire en català és fàcil DE dir; 3. una commedia DI Dario Fo i en català és una comèdia DE Dario Fo; 4. è roba DA matti! en català és és DE bojos!

C. En català, sempre diem després DE: després de dinar, després de classe, etc. En italià, en canvi, no es pot dir dopo di (‘després de’): si va seguit d’un nom s’usa dopo + nom: dopo la lezione. Si va acompanyat d’un verb, també va sense di i, a més, el verb no és en infinitiu, sinó en un temps compost: dopo aver pranzato (vol dir ‘després de dinar’, i no pas dopo di pranzare, que seria la traducció literal de ‘després de dinar’ i és absolutament incorrecte).

E. Penso A te en català és penso EN tu.

F. Credo DI sì/DI no en català és crec QUE sí/QUE no.

FONÈTICA:

A. Com que en italià hi ha molt poques paraules que portin accent, quan ets principiant a l’hora de pronunciar-les comets molts errors, perquè fins que no les sents pronunciar no pots saber si són planes o esdrúixoles; per tant, la pronúncia no la pots deduir a partir de l’escriptura (poso en negreta la síl•laba tònica): giocavo (jo jugava), giocavamo (jugàvem), parlavate (parlàveu), mandorle (ametlles), abito a Venezia (visc a Venècia).

B. Consonants italianes problemàtiques perquè tenen un so que en català i que en castellà no existeix: G (gente, giorno), dobles consonants (oggi, cassa, letto, nonno, castello...), V (venire, vi vedete), Z (grazie, canzone), R de principi paraula (rosso, Roma). A més, molts castellanoparlants tenen el problema afegit de la S sonora (quan hi ha una sola s enmig de dues vocals, que els italians pronuncien com els catalans): casa, così… Aquests són els casos que he vist que costen molt de pronunciar a tothom qui comença a estudiar italià (jo inclosa en el seu moment), es triga anys a pronunciar-les correctament. Les dobles consonants, sobretot, costen molt de detectar quan les sents, per això inclús a nivells avançats a vegades dubtes si una paraula s’escriu amb doble consonant o no.

DIFERÈNCIES D’ÚS DELS MODES VERBALS:

A. La més destacable i la més difícil de dominar del tot (fins i tot quan es té el nivell C2) és el congiuntivo (subjuntiu), que no s’usa igual que en català i en castellà: 1.  Anche se non È (‘és’, indicatiuobbligatorio, lo farò lo stesso; en català diem encara que no SIGUI (subjuntiu) obligatori, ho faré igualment. 2. Come VUOI (‘vols’, indicatiu) és com VULGUIS (subjuntiu) 3. Penso che Marco SIA (‘sigui’, subjuntiu) molto gentile correspon a crec que el Marc ÉS (indicatiu) molt amable.

DIFERÈNCIES EN L’ESTRUCTURA DE LA FRASE:

A. Posició dels adverbis: sempre, anche, soltanto… En italià, van després del verb, en canvi en català i castellà van davant del verb: vado SEMPRE in palestra és SEMPRE vaig al gimnàs; mi piacciono ANCHE le mele és TAMBÉ m’agraden les pomes; voglio SOLTANTO una fetta di torta és NOMÉS vull un tall de pastís.

Així, doncs, qui afirmava que “l’italià és fàcil perquè és igual que el català i el castellà llevat d’algunes parauletes” ha pogut comprovar que no és pas cert. Cada llengua té una estructura i unes normes diferents de la resta, mil excepcions i hi ha una infinitat de frases possibles; i precisament quan es tracta de llengües de la mateixa família, s’ha d’estar encara més atent a les diferències que hi ha (i n’hi ha moltes!), perquè no són tan visibles a primera vista com en el cas de llengües molt diferents entre si. Per tant, qui no es fixi en tots aquests detalls, cometrà errors com ara cambio di macchina i, per consegüent, no parlarà italià, parlarà una llengua inexistent.

LES APARENCES ENGANYEN II

Tal com vaig comentar a l’article anterior, demostrar que les llengües romàniques no són tan fàcils com se sol pensar i que les llengües provinents d’altres famílies no són tan difícils requereix una explicació exhaustiva. Aquell dia en vaig fer la introducció, avui aprofundiré en l’alemany, al següent article aprofundiré en l’italià i a l’últim us presentaré les conclusions a les quals he arribat.

Ein dicker Fisch sein

Aquesta expressió alemanya, traduïda paraula per paraula en català, correspondria a ‘ser un peix gras’.  En català, en tenim una que s’hi assembla molt, de fet només canvia l’adjectiu: Ser un peix gros (diem gros en lloc de gras). Tot i aquest petit detall, ambdues llengües utilitzen aquesta expressió per a referir-se a ‘una persona molt influent’.

Wer nicht wagt, der nicht gewinnt

Literalment seria ‘qui no s’atreveix no guanya’. Com podeu comprovar, utilitza pràcticament les mateixes paraules que la nostra frase feta: Qui no arrisca no pisca. En totes dues llengües aquesta expressió vol dir que ‘qui no corre cap risc mai no aconseguirà res’.

Hunde, die bellen, beiβen nicht

Traduït mot per mot seria els gossos que lladren no mosseguen’. El refrany català és pràcticament igual que l’alemany, l’única diferència és que en català ho diem en singular: Gos que lladra no mossega. El significat és el mateix en les dues llengües, vol dir que ‘la gent que s’enutja fàcilment i crida en realitat és incapaç de fer mal a una mosca’.

Es ist nicht alles Gold, was glänzt

Literalment significa ‘no és or tot el que lluu’. Com podeu observar, les paraules del refrany   alemany corresponen exactament a les del català: No és or tot el que lluu.

Lieber den Spatz’ in der Hand als die Taube auf dem Dach

Paraula per paraula seria ‘millor un ocellet a la mà que un colom sobre la teulada’. Nosaltres, en català, diríem Val més un pardal a la mà que una perdiu en l’aire. És curiós veure que els dos idiomes primer parlen d’un ocell petit i després d’un ocell gran. Ambdós utilitzen la metàfora de l’ocell per a dir que ‘és millor tenir poc però segur que tenir moltes coses però insegures’ (això és, que encara no sabem si les obtindrem).