Happy Pancake Tuesday!

Benvinguts i benvingudes!!!

Avui m’agradaria parlar d’una festa que se celebra a Irlanda i al Regne Unit: Pancake Tuesday. Pancake Tuesday és el nom popular que s’utilitza a Irlanda i Shrove Tuesday és el nom que s’utilitza en contextos religiosos. 

L’origen del nom religiós té a veure amb la quaresma. Shrove és el passat de shrive, que és un verb que ja ha caigut en desús i que significa ‘confessar’. Així, doncs, Shrove Tuesday és el dia en què tradicionalment els cristians confessen els seus pecats abans que arribi la Quaresma.

Tal com el seu nom indica, aquest dia la majoria de famílies mengen pancakes per sopar (for tea). Normalment es mengen amb melmelada. Suposo que ara us deveu preguntar: “I per què mengen pancakes aquest dia?” Doncs ara us ho explico. Els tres ingredients bàsics d’aquesta recepta són farina, ous i llet. Doncs resulta que aquests tres ingredients són precisament els que la gent acostumava a deixar de menjar durant la Quaresma. Per tant, preparar pancakes era una manera d’utilitzar-los tots tres en un sol plat i acabar-se’ls abans que comencés la Quaresma.

Sabeu quin és l’origen de la Quaresma? Doncs els orígens d’aquesta festa cristiana rauen en el fet de reviure el patiment i sacrifici que Jesucrist va viure durant els quaranta dies que va durar el viatge que va fer pel desert. En aquests països molta gent (sobretot la canalla) deixa de menjar algun aliment com ara la xocolata o algun altre dolç durant aquests quaranta dies. Aquí Catalunya no s’acostuma a deixar de menjar res durant la Quaresma, però a Irlanda sí que es fa. Suposo que com que són més practicants que nosaltres (anar a missa és una cosa força habitual per a gent de totes les edats), això fa que mantinguin més aquest tipus de tradicions. Normalment deixen de menjar coses com ara la xocolata, però també hi ha casos de gent que es proposa deixar de fumar. Si us hi fixeu, Saint Patrick’s Day cau enmig de la Quaresma. Doncs aquest dia representa una excepció i, per tant, el dia de Saint Patrick sí que poden menjar xocolata.

Just després del Shrove Tuesday ve Dimecres de Cendra. El nom d’aquest dia prové de les cendres de les creus de fulla de palmera del Diumenge de Rams de l’any anterior i és precisament amb aquestes cendres que el mossèn dibuixa una creu al front de la gent que va a missa (aquest dia la gent es passeja pels carrers amb una creu grisa al front).

Espero que amb aquest article hàgiu pogut aprendre alguna cosa nova i que us hagi semblat interessant. Fins a una altra!!

 

CELSONA

Benvinguts i benvingudes de nou!!

Perdoneu el retard a escriure, he anat força de bòlit últimament. Fa algunes setmanes vaig passar un cap de setmana a Solsona i m’agradaria compartir amb vosaltres algunes coses que vaig aprendre sobre aquesta ciutat gràcies a un historiador que ens va fer de guia. Som-hi doncs!

 

D’ON VE EL NOM DE SOLSONA?

Els íbers van anomenar-la Celso, que no se sap què vol dir. Posteriorment es va afegir el sufix –ona a moltes ciutats (Tarraco -> TarragONA, Barcino -> BarcelONA, etc.) i, per tant, Celso va convertir-se en Celsona i, després, en Solsona.

 

POU DE GEL

Tal com el seu nom indica, aquest pou s’utilitzava per a emmagatzemar gel. En aquella època el gel tenia molts usos: s’utilitzava sobretot en els hospitals amb múltiples finalitats (recordem que estem parlant d’una època en què encara no hi havia medicaments), per a conservar el menjar, etc. Per aconseguir el gel esperaven que l’aigua del riu es congelés, la tallaven en blocs i els ficaven al pou de gel. Era difícil treballar dins del pou perquè era fosc i només es podia encendre una espelma per a evitar que l’espai s’escalfés i que, per consegüent, el gel es desfés. Al segle XIX els hospitals van començar a disposar de medicaments i això va fer que ja no necessitessin gel. Com que els hospitals eren el principal client, el pou de gel es va deixar d’utilitzar i es va començar a omplir de deixalles i va acabar amagat. No va ser fins que s’hi va construir la rotonda al damunt que van redescobrir-lo. Havien passat molts anys des que s’havia deixat d’utilitzar i tot i que tothom sabia que hi havia un pou de gel a Solsona, ningú no sabia on era, perquè les generacions que ho sabien ja havien mort.

 

ANTIGA UNIVERSITAT DE SOLSONA

El que avui és l’edifici del Consell Comarcal del Solsonès abans fou la Universitat de Solsona. Aquesta universitat va funcionar entre els anys 1620 i 1717, any en què Felip V va suprimir totes les universitats catalanes a part de la de Cervera.

 

CAPGROSSOS

Els capgrossos de tota la vida de Solsona són els ossos. Hi va haver una època en què no els tenien i van haver d’encarregar-ne uns altres a una altra població. Llavors els van portar els capgrossos dels nans que veieu aquí al damunt i com que van tenir força èxit, al final se’ls van quedar.

 

GEGANTS

A Solsona hi ha dues parelles de gegants: la parella jove (a dalt) i la parella vella (a baix). A part d’aquestes dues parelles de gegants, a Solsona també hi ha els gegants bojos, que es caracteritzen per tenir les mans lliures, dotades de braços articulats que els permeten anar repartint garrotades a tort i a dret. Per això se’ls anomena gegants bojos (a sota).

 

PLAÇA DE SANT JOAN

En aquesta plaça és on antigament es tallava el cap a aquells qui havien comès un delicte. En aquella època era tot un espectacle i la gent ho anava a veure. De fet, també hi portaven la canalla, per ensenyar-los què els passaria si es portaven malament.

En aquesta plaça hi ha una de les tres fonts de la ciutat (font major). A Solsona hi havia una font per a cada estament de la societat feudal: una per a la noblesa, una per al clergat i una per al poble (o tercer estat).

 

PLAÇA DEL RUC

Aquesta plaça s’anomena plaça del Ruc en honor a la penjada del ruc que es duu a terme per Carnaval. La llegenda diu, segons l’historiador que ens va fer de guia, que la ciutat de Solsona va patir una època de sequera i que, quan per fi va caure una mica de pluja, només va créixer herba a dalt de la torre. Com que els rucs necessiten menjar herba, per alimentar el ruc van pujar-lo a dalt de la torre. I com ho van fer? Doncs el van pujar penjat pel coll i, és clar, el ruc va morir.

Els solsonins, fent ús del sentit de l’humor, van començar a fer la penjada del ruc amb un ruc de cartró pedra per simular els fets de la llegenda. El ruc era tan realista que algú es va queixar perquè es pensava que era un ruc de debò. Aquest és l’origen del malnom dels solsonins: se’ls anomena mata-rucs.

 

MANEL CASSERRAS  I BOIX

No podem parlar dels gegants de Solsona sense parlar de Manel Casserras i Boix, que va ser qui els va restaurar i qui en va construir de nous. Va ser una figura molt important per als solsonins.

 

MARE DE DÉU DEL CLAUSTRE

En aquesta figura hi ha alguns detalls que simbolitzen poder. Com que la gent d’aquella època no sabia ni llegir ni escriure, l’única manera de fer-los entendre que una cosa era símbol de poder era fer-ho d’una manera visual. El poder s’associava a la noblesa i a la reialesa, per això li van posar una corona i un ceptre. A la cama esquerra porta una lligacama, que era una cosa que només els nobles tenien.

Quan els càtars van haver de fugir del sud de França perquè l’església catòlica els perseguia i els volia exterminar, van venir cap a Catalunya. Quan la gent de Solsona els va veure venir, es va espantar perquè no sabia què volien. Com que els solsonins sabien que als càtars no són partidaris de representar figures religioses, van decidir amagar la verge per protegir-la, per si de cas. El que van fer va ser amagar-la al pou del claustre. Van passar els anys i la gent que sabia on era va morir. La van buscar per tot arreu, però a ningú no se li va acudir mirar a dins del pou. Un dia, un nen jugava a futbol al claustre i li va caure la pilota a dins del pou. El nen va intentar agafar-la i va caure a dins. Com que el nen no tornava a casa, la gent el va començar a buscar. Llavors, des del pou el nen va dir: “Mama, no et preocupis, que tinc qui em cuidi.” Va ser així com van trobar el nen i la mare de Déu. Per això avui dia se la coneix com a mare de Déu del claustre: li van posar aquest nom perquè la van trobar allà i el miracle del nen també va succeir allà (foto de sota).

 

SEQUILLOS

Els sequillos són una mena de melindros típics de Solsona. Es poden sucar amb xocolata desfeta, tal com fem amb els melindros. La textura també s’assembla molt a la dels melindros.

 

TRUMFOS

Els trumfos són simplement patates. Es veu que a Solsona se les anomena trumfos. Vam demanar patates braves, però a la carta hi posava trumfos.

 

TIÓ FORADAT

Pel que es veu, al Solsonès i als territoris propers els tions són foradats. En aquestes zones el que fan és posar els regals a dins del forat del tió, no pas a sota. Em va semblar curiós, ja que em pensava que els tions eren iguals a tot arreu, no sabia que n’hi haguessin de foradats.

 

Bé, això és tot per avui. Espero que us hagi semblat interessant. Fins aviat!! Bon any!!

O CAMIÑO

Benvinguts i benvingudes!!!

Com han anat les vacances? Espero que hàgiu pogut descansar. Jo acabo de tornar de fer el Camí de Sant Jaume (O camiño de Santiago en gallec) i gràcies a això he estat a Galícia. Encara no hi havia anat mai i tenia ganes de descobrir la seva llengua i cultura. Així, doncs, avui parlarem de la llengua i cultura gallegues. Ja aviso que no soc pas una experta en gallec, però m’agrada aprendre i interessar-me per altres llengües (sobretot si es tracta de llengües minoritàries, perquè moltes vegades se les infravalora i no em sembla just).

Comencem per la part lingüística:

CATALÀ GALLEC CASTELLÀ
hola ola! hola
bon dia bo día buenos días
adeu adeus / abur adiós
moltes gràcies moitas grazas muchas gracias
la a la
el o el
les as las
els os los
en el no en el
en la na en la
del, dels do, dos del, de los
de la, de les da, das de la, de las
pel polo por el
per la pola por la
en un nun en un
en una nunha en una
amb el co con el
amb la coa con la
meu, meva meu, miña mío, mía
teu, teva teu, túa tuyo, tuya
seu, seva seu, súa suyo, suya
nostre, nostra noso, nosa nuestro, nuestra
vostre, vostra voso, vosa vuestro, vuestra
seu, seva seu, súa suyo, suya
o ou o
i e y
-tat (actualitat, oportunitat, quantitat, intensitat) -dade (actualidade, oportunidade, cantidade, intensidade) -dad (actualidad, oportunidad, cantidad, intensidad)
-ions (condicions, recomanacions, opinions) -ións (condicións, recomendacións, opinións) -iones (condiciones, recomendaciones, opiniones)
dilluns luns lunes
dimarts martes martes
dimecres mércores miércoles
dijous xoves jueves
divendres venres viernes
dissabte sábado sábado
diumenge domingo domingo
tancat pechado cerrado
arribar chegar llegar
llençar a les escombraries tirar ao lixo tirar a la basura
es poden observar pódense observar se pueden observar
només solo
diari xornal periódico
ajudar axudar ayudar
un paisatge unha paisaxe un paisaje
jocs infantils xogos infantís juegos infantiles
nens nenos niños
12 anys d’edat 12 anos de idade 12 años de edad
centre de salut centro de saúde centro de salud
més máis más
plaça praza plaza
carrer rúa calle
fer facer hacer
formatge queixo queso
ajuntament concello ayuntamiento
sortida saída salida
església igrexa iglesia
font fonte fuente
pont ponte puente
  • És curiós veure que en gallec hola no porta h. En català i en castellà, en canvi, sí que porta h.
  • Em sembla interessant veure que una de les expressions de comiat gallegues s’assembla força al català adeu, i l’altra, al basc agur.
  • Si ens hi fixem, a diferència del català i del castellà els articles en gallec no porten l (a, o, as, os).
  • Encara que siguin iguals, el da italià és diferent del da gallec. En italià da és una preposició; en gallec, però, és la suma de la preposició + l’article femení.
  • Pel que fa als possessius, alguns s’assemblen als possessius catalans (meu, teu, seu), i altres, als italians (tua, sua).
  • En el cas dels dies de la setmana, el català és totalment diferent del gallec i del castellà. El gallec, en canvi, té alguns dies de la setmana que són molt semblants al castellà.
  • Si ens fixem en el vocabulari, hi ha paraules totalment diferents del català i del castellà (pechado, lixo, xornal, rúa, etc.) i també hi ha paraules que recorden el català o el castellà (tirar, axudar, paisaxe, etc.). El cas de rúa és com el francès rue i sembla que quan el castellà té –ue– i el català té –o-, el gallec fa com el català (fonte, ponte)Però atenció: també hi ha diferències de gènere! Per exemple, en gallec ponte és femení!
  • Atenció: segons la Real Academia Galega, és un castellanisme utilitzar la paraula axuntamento quan ens referim a l’edifici de l’ajuntament. En aquest cas cal dir concello.
  • Finalment, m’agradaria destacar que hi ha casos en què el gallec afegeix el pronom feble al darrere del verb i el català i el castellà no ho fan: pódense observar.

Us passo unes quantes fotos de cartells en gallec:

Com que tothom coneix la tarta de Santiago i l’empanada gallega, passaré directament a parlar d’altres coses típiques gallegues.

FORMATGES

A Galícia hi ha quatre formatges típics que cal destacar:

San Simón da Costa

Tetilla gallega

Arzúa-Ulloa

Cebreiro

Aquest últim formatge és com el nostre mató i també es menja amb mel (queixo con mel).

VINS

Galícia també és terra de vins. N’hi ha quatre que cal destacar: Ribeira Sacra, l’Albariño, el Monterrei i el Ribeiro.

ZORZA

La zorza és carn tallada a daus amb pebre vermell, orenga i all.

RAXO

El raxo és llom adobat.

HÓRREO

En aquest cas no es tracta de menjar. El hórreo és una construcció agrícola destinada a assecar el blat de moro. Com podeu veure no toca el terra, s’ha construït sobre pilars per tal d’evitar l’entrada de ratolins i de la humitat.

Bé, això és tot per avui. Espero que us hagi agradat i que hàgiu après alguna cosa interessant. Fins aviat!!!

CURIÓS, OI?

Bon dia i bona hora!!!

Com esteu? Avui m’agradaria explicar-vos algunes coses que he trobat curioses i interessants. Aquesta vegada les curiositats lingüístiques són sobre una llengua amb la qual no estem gaire familiaritzats: el suahili.

Suahili és el nom català d’aquesta llengua; en suahili, en canvi, es diu kiswahili (el prefix ki- vol dir ‘llengua’). El suahili és una de les llengües més parlades de l’Àfrica. Més concretament, podem dir que hi ha aproximadament 150 milions de parlants de suahili (aquesta xifra inclou els qui el tenen com a primera llengua, els qui el tenen com a segona llengua i els que el parlen com a tercera llengua). És llengua oficial a Kenya, Tanzània, Uganda i a la República Democràtica del Congo, tot i que també es parla en altres països africans. Suposo que molts de vosaltres creieu que no teniu ni idea de suahili, que és una llengua que desconeixeu totalment. Oi? Doncs no! En realitat, ja en sabeu unes quantes paraules! I, de fet, gràcies a Walt Disney! Vegem quines són aquestes paraules:

SIMBA

Simba vol dir ‘lleó’ en suahili. No és gens estrany, doncs, que el lleonet protagonista de la pel·lícula de El rey león es digui Simba.

 

NALA

En suahili, nala vol dir ‘gift’ en anglès; és a dir, vol dir ‘regal’ en català. Jo interpreto que és com si la Nala de la pel·lícula que acabem de dir fos un regal dels Déus o alguna cosa així. Vosaltres com ho interpreteu?

 

RAFIKI

Rafiki vol dir ‘amic’ en suahili. La veritat és que té la seva lògica perquè a la pel·lícula de El rey león en Rafiki és un bon amic d’en Mufasa.

 

PUMBA

Pumba vol dir ‘estúpid’ en suahili. No vull desprestigiar el pobre personatge, però la veritat és que no és tan intel·ligent com en Timón (si no recordo malament).

 

HAKUNA MATATA

En suahili, hakuna matata vol dir ‘no et preocupis!’. Sí, no s’ho van inventar els guionistes de la pel·lícula, sinó que existeix!

En el passat, a les zones on es parlava suahili la gent autòctona estava en contacte constant amb comerciants estrangers. Per aquest motiu aquesta llengua va agafar molts manlleus d’altres llengües, sobretot de l’àrab. De fet, fins i tot el nom de la llengua ve de l’àrab: en àrab, costa es diu sahil i el plural, costes, és sawahil. Per tant, si hi afegim el prefix ki-, kiswahili vol dir ‘la llengua de les costes’. De fet, és molt lògic si tenim en compte que el suahili es va originar a les zones costaneres de Kenya i Tanzània.

Bé, això és tot per avui. Espero que us hagi semblat mínimament interessant. A mi m’ha semblat molt curiós. Fins aviat i bon estiu!!!

 

FONT: The Swahili Language

 

L’italià d’Alessandro Manzoni

Bon dia i bona hora!!!

Avui m’agradaria parlar d’algunes curiositats de l’italià. Més concretament, em concentraré en algunes de les diferències que hi ha entre l’italià del segle XIX (l’època d’Alessandro Manzoni) i l’italià actual. De fet, he decidit parlar d’aquest tema perquè m’estic llegint I promessi sposi, d’Alessandro Manzoni, i he vist que hi ha paraules que ja no s’utilitzen i que m’han semblat curioses. Vegem-les:

 

MUSTACCHI

A la seva novel·la, Manzoni utilitza mustacchi en lloc de baffi (que és el mot que actualment s’utilitza per a dir ‘bigotis’). Avui mustacchi només s’utilitza amb un sentit irònic per a referir-se a bigotis grossos i vistosos, però així i tot es fa servir molt poc. M’ha semblat curiós perquè s’assembla molt al francès i a l’anglès moustache i no l’havia vist mai en italià.

OMERO

En aquesta obra trobem omero amb el significat de spalla (‘espatlla’). Aquest significat d’omero és d’ús estrictament literari. Fora de la literatura, s’utilitza spalla.

D’ONDE

En italià, per dir D’on vens? diem Da dove vieni? Doncs resulta que Manzoni, en lloc de dir da dove, diu d’onde. Suposo que a vosaltres també us recorda al castellà donde, però cal tenir en compte que en italià donde (molt rarament, d’onde) ja no s’utilitza. Per a dir donde (castellà) cal dir dove.

MARAVIGLIA

En aquest cas només és un petit detall el que canvia: en italià actual (excepte a la Toscana) es diu meraviglia (‘meravella’), però a la literatura antiga hi podem trobar maraviglia.

EGLI

Les gramàtiques tradicionals italianes diuen que cal fer servir els pronoms egli (‘ell’), ella (‘ella’), essi (‘ells’) quan fan de subjecte i que cal utilitzar lui (‘ell’), lei (‘ella’) i loro (‘ells’) quan fan de complement. Tanmateix, avui gairebé ningú no fa servir egli, ella i essi com a subjecte. Això ha fet que fins i tot algunes gramàtiques i llibres de text de la llengua italiana ja utilitzin lui, lei i loro.

COSTUI

En italià antic o a la literatura, hi trobem la forma costui amb el significat de questa persona (‘aquesta persona’), normalment amb un to despectiu. Avui ja no s’utilitza gaire.

ANDERÒ

Em va semblar curiós veure que en lloc de andrò, futur de la primera persona del singular del verb andare (‘anar’), Manzoni escriu anderò. Si consultem la Treccani, veiem que ens diu que anderò és un variant menys habitual de andrò.

DESINARE

A la Toscana, en lloc de dir pranzare (‘dinar’), diuen desinare. Pel que fa a l’etimologia, ve del francès antic disner ‘trencar el dejuni, desdejunar’. Aquest verb és regional, no s’utilitza per tot Itàlia. Com que Manzoni va escriure la seva novel·la en la llengua de la Toscana (que és el que després va convertir-se en italià), no és estrany que utilitzés el verb desinare.

QUIVI

No, no em refereixo a la fruita. En italià literari, podem trobar-nos amb la paraula quivi, que equivaldria a (‘allà’)

SUR

En italià antic s’utilitzava sur per dir su (‘a sobre’), per exemple: dalla benda usciva sur una tempia una ciocchettina di neri capelli. Actualment ja no s’utilitza, avui es diu su. M’ha sorprès i m’ha recordat el francès, que casualment utilitza la preposició sur amb aquest significat.

AMPOLLA

En aquesta novel·la de Manzoni, s’utilitza la paraula ampolla per a referir-se a una ampolla de vi. En italià actual la paraula ampolla existeix, però ja no es fa servir per a referir-se a l’ampolla de vi (seria una bottiglia di vino). Avui ampolla només es fa servir per denominar una ampolleta petita o flascó de perfum o d’essència.

VERMIGLIO

En italià, vermell es diu rosso. Tanmateix, en un llenguatge literari i en el món de la moda podem trobar vermiglio, que és un to fort de vermell.

STROMENTO

Un altre detall ortogràfic que em va sorprendre és stromento. En italià, per dir instrument, escrivim strumento. En italià antic, però, s’escrivia stromento; això explica per què apareix escrit d’aquesta manera a l’obra de Manzoni.

CAPO

En italià, normalment (excepte a la Toscana) s’utilitza testa amb el significat de ‘cap’ (part del cos). Curiosament en català és justament a l’inrevés: tant cap com testa existeixen, però testa no s’utilitza gairebé mai.

 

Bé, això és tot per avui. Espero que us hagi semblat interessant o, com a mínim, curiós. Gràcies per llegir-me i fins aviat!!!