2 de març de 2011
Sense categoria
0 comentaris

Les cireres

Fa falta tota una vida per aprendre a viure però, el llegat que ens deixen els avis i les àvies, ajuda a apamar-la una mica…

L’altre dia mirava a  la meva iaia -amb 86 anys- mentre
tocava el piano, envoltada dels meus dos fills. Potser feia més de dos anys que
no havia tornat a fer-ho i mentre la mirava, no podia deixar de pensar egoistament,
que no vull que es mori tot i saber que ella ja fa temps que ho desitja. Fa deu
anys es va morir el seu  fill –el
meu pare- i en farà nou que va morir el meu avi, el seu company, la seva raó de
viure. Des d’aquell dia ella s’ha anat morint mica en mica, com una espelma que
es va consumint. Des d’aquell dia s’ha anat evaporant l’alegria, la il·lusió,
el sentit de viure. I és que quan es porten més de 55 anys caminant per la vida
amb el mateix company al costat, colze a colze, costa molt aprendre a caminar
sol.

En un viatge en tren del tot improvisat,
vaig poder disposar de dues hores per deixar anar la imaginació, per pensar en
coses que la meva vida quotidiana aparca injustament. D’aquesta manera vaig
retrobar-me amb la meva iaia i amb la seva resignació a viure una vida que per
a ella ja ha perdut tot el sentit. Ja fa temps que es limita a observar les
vides dels més propers, fills, néts o dels pocs amics que encara li queden,
però sempre amb distància i prudència. Sense voler entrar-hi massa. La VIDA, en
el sentit més ampli de la paraula, amb tot el que això comporta, ja fa temps
que ha deixar d’interessar-li.

I mentre pensava tot això, em va venir al
cap el cognom de la meva iaia… Cirera. I em va venir la imatge de la fruita,
de les cireres vermelles, sucoses, boníssimes que mengem quan comença el bon
temps. Les cireres, aquella fruita que sempre va de dos en dos. Sempre en
parella, unides per la punta de les branquetes… i vaig trobar la metàfora
perfecte per descriure als meus avis… com un ramell de cireres, sempre juntes…
quan una d’elles va caure, l’altra es va començar a marcir.

 * Aquest escrit és de fa cinc anys. La iaia, la Cirera, va marxar amb l’Ovidi de vacances el maig passat. I jo l’enyoro més cada dia que passa…i aleshores entens les paraules de Pere Quart i en fas un himne de resistència “ans d’enyorança viuré”. Enyorança infinita dels qui no hi són però hi seran sempre, dels que et recorden qui ets i què vols cada vegada que, evocant-los, esbosses un somriure…

La dignitat de la vellesa és el llegat que ens han deixat al llarg d’aquests anys, les veus de la memòria i les vivències acumulades i la nostra responsabilitat ,saber-les conservar, mantenir i aprofitar.

Moltes nits encara, quan tanco el ulls  veig a la iaia, agafant-me suaument les galtes, preguntant-me com sempre: “qui t’estima a tu?” i jo responent sense dubtar ni un sol moment: “la iaia”…

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!