Deia Rainer Maria Rilke que la única pàtria que té l’home és la infància…i és ben veritat.
Jo vaig passar gran part de la meva infància a Pardines amb els avis. Un
petit poble amb carrers escrostonats i amagatalls rebels. Eren els
temps de les cabanes als arbres, el pa amb xocolata, les excursions amb
bicicleta i la certesa que aquella llibertat primera, tant sana i
planera, no acabaria mai.
Aleshores anàvem amb les nostres BH de seient allargat a tota màquina
pels camins de terra. Berenàvem a Santa Magdalena, empipàvem algun
pastor espantant ramats de vaques, menjàvem algun gelat que ens havia
tocat excepcionalment per bon comportament…o ens rentaven la boca amb
sabó perquè la iaia no portava gens bé els insults i les paraulotes…
Dies forjats entre la innocència de la infantesa i la incertesa de la
vida adulta que de vegades ja albiràvem. Dies de complicitats i
sorpreses…
Amb el temps, quan l’edat comença a fer-se notar i el camí fet ja pesa
una mica a les espatlles, tanques els ulls i et passeges de nou per
aquells dies…amb calma i sense pressa. I et retrobes amb l’essència
d’una mateixa i aquell tarannà senzill, despreocupat i sense escarafalls
que durant tant de temps et va definir.
Perquè de vegades cal desfer camí per saber d’on vens. Tornar a les
arrels per reafirmar-se i continuar. Tornar a la petita pàtria de
cadascú per reconciliar-se amb la vida…
És un bon exercici…val la pena provar-ho…