Fòrum Narcís Monturiol

Grup d'opinió

23 de gener de 2017
0 comentaris

DONALD TRUMP I ELS USA (primera part)

Quan Donald Trump va guanyar les eleccions vaig dir que bona part de la culpa era del fracàs d’Obama que ha decebut els seus votants. Veig que diversos comentaristes de prestigi, com el nostre amic Josep Ramoneda, han publicat recentment articles que concorden amb aquest argument. Aquest darrer mes hem vist com Barak Obama ha estat fent viatges, reunions i conferències per mostrar com és ell de diferent de Donald Trump, vol que la gent el recordi amb simpatia. Ho sento però trobo que això és molt hipòcrita. Tots aquests esforços els hauria d’haver esmerçat abans, quan tenia el poder per canviar, o intentar canviar, moltes coses. Aquest escrit emperò no és per parlar del fracàs de Barak Obama.

Independentment de factors més o menys puntuals i/o anecdòtics, la victòria de D. Trump mostra un enorme afebliment dels USA. En acabar la segona guerra mundial el món s’organitzà en diversos blocs d’influència. Americans i els seus amics, russos i els seus amics (pocs). Després sortiren els xinesos, que malgrat tot no comptaven gaire. Aquell món tenia 2500 milions d’habitants. Ara en som 7500 milions. És a dir, tres vegades més. És clar que el món que teníem en acabar la segona guerra mundial i el d’ara tenen poc a veure. La victòria de Donald Trump certifica que els tractats de Yalta i totes les àrees d’influència que s’establiren ja no valen. I no valen perquè els mateixos nordamericans hi renuncien.

Els nordamericans no són beneits, no s’han equivocat en votar Donald Trump. Han votat un home amb l’eslògan “America first”. Això vol dir que renuncien a organitzar el món, encara que sigui a la seva manera. Quan un ha viscut un temps als USA sorprèn que mentre fora d’aquest país tothom està pendent del que fan o diuen els nordamericans, a dintre es viu com si fos un món tancat en ell mateix.  Es pot pensar que “és tan gran que és normal que el dia a dia sigui així”. Per contra, quan un viatja pels països del Golf, i s’hi mou per temes de feina, veu que els nordamericans hi remenen molt les cireres.

La variable població és molt important. Abans de començar la invasió de l’Iraq pels USA, me’n feia creus de l’enorme error que això representava. Podia entendre que si hi havia interessos comercials o de domini polític els nordamericans amb l’ajut dels britànics fessin aquella bestiesa però no entenia com no veien que acabaria malament. Per molt sofisticat i poderós que sigui un exèrcit no pot controlar un país de 25 o 30 milions de persones. Es pot destruir el país (com es va fer) i que es converteixi en un desastre (com ha passat) però no es pot controlar. Sembla mentida que amb tants d’experts que tenen no sabessin preveure-ho. Podem fer un recompte de casos semblants.

Com a conseqüència de la destrucció d’indo-xina surt el règim de Cambodja. Com a conseqüència de la destrucció d’Afganistan primer per part dels russos i després els nordamericans surten moviments extremistes com Alcaida. Amb el tema de l’Iraq tenim l’Estat Islàmic.

I això com s’arregla? Doncs el problema de Cambodja el van arreglar els del Vietnam (no els nordamericans). El problema de l’integrisme àrab només el podran arreglar els mateixos àrabs.  Aquest són, amb enorme diferència, els més perjudicats i els que més reben el problema de l’integrisme. De moment els mes eficaços contra l’estat islàmic són els kurds, encara que tenen molts de problemes en no tenir estat propi. Veurem per on acaba portant Donald Trump la política nordamericana, de moment sembla que la portarà per on ell deia. Segons com sigui el tema es pot agreujar encara més, per exemple cap als països del Golf, inclosa Aràbia Saudí.

Toni Migdimoni

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!