DIARI DEL CIRC

El pròxim dimecres dia 23, el pallasso Tortell Poltrona (Jaume Mateu) pronunciarà el pregó de les festes de la Mercè de Barcelona. És, doncs, un bon moment per recuperar aquesta glossa  llegida a la Universitat de Girona (UdG) el passat mes de març i escrita per encàrrec de l’associació Mestres 68.

“Mireu,  fa uns 40 anys jo era un nen que entre setmana escoltava en Xesco Boix a l’escola i alguns caps de setmana anava a la plaça del Rei a veure els Germans Poltrona. Recordo l’expectació que hi havia i la fascinació que ja de petit em produïa en Jaume. Després em vaig fer periodista i em sorprenien les seves declaracions a contracorrent i la integritat i fermesa de les seves reivindicacions. També les seves reflexions. En una de les entrevistes que li vaig fer em deia: «Els pallassos ja existien a les tribus antigues, en els inicis de la humanitat, i eren personatges que amb el riure espantaven la por. La por al llamp, al tro, al desastre, a la mort, a la gana, a totes aquestes coses. Després ha anat evolucionant, però la funció del pallasso continua sent la de fer riure per espantar la por”. Això em deia.

Vaig acabar escrivint la seva biografia i això em va permetre conèixer tots els seus germans i els pares, en Jaume i la Mercè, persones entranyables i meravelloses que encara recordo sovint. Al llarg de tots aquests anys he tingut el privilegi de coincidir amb ell en moltes ocasions. Una de les que més m’ha impactat va ser al 2013, durant les últimes hores de vida del pallasso Joan Montanyès, Monti. Unes quantes persones ens havíem reunit sota la finestra de l’hospital on estava ingressat. Tots miràvem cap a aquella finestra i quan finalment ens van anunciar la seva mort em va sortir fer-li a en Jaume una de les abraçades més sentides de la meva vida. Allà vaig descobrir que en Tortell sap treure el més profund de les persones.

L’any 2015 el vaig trucar per demanar-li si podia anar al Parlament de Catalunya i comparèixer per defensar els circs dels atacs que patien i posicionar-se contra la prohibició dels números amb animals. No tenia ni dea del que em contestaria. Al cap i al fi, ell no en tenia d’animals al seu circ. Però tot i això em va dir que sí, que aniria al Parlament. Ara estic fent la seva glossa i no sé ben bé què dir de tantes coses com hi ha per dir. I quan decideixo dir una cosa se n’escapa una altra. Perquè la vida d’en Jaume corre,  fins i tot més que el Twitter.

Una cosa que m’agradaria que no s’escapés és la fascinació que em produeix aquesta doble capacitat seva de ser hàbil intel·lectualment i alhora transmetre emocions. Encara recordo dues de les darreres, i accelerades, converses que he tingut amb ell els últims mesos i que demostren el seu caràcter lliurepensador, obert, sensible, divertit, profund, aventurer, intuïtiu, genuí, imprevisible… En una d’aquestes converses, a la mitja part d’una funció del Circ Cric, em va recitar les memòries de Grock. Vaig quedar planxat que recordés fil per randa el text d’un dels pallassos més importants del segle XX però, certament, poc conegut actualment. I he de reconèixer que no vaig poder concentrar-me gaire a la segona part de la funció. Pensava: «Se sap de memòria el llibre del Grock!!! Increïble».

En una altra conversa, després d’una roda de premsa, ens va explicar un acudit a una colla de gent, un acudit… de l’Snoopy. En Charlie Brown li pregunta: “Saps què, Snoopy? Un dia ens morirem”. I l’Snoopy li respon: “Sí, Charlie, però els altres dies no”.

I aquests dies que no en Tortell els viu amb l’energia d’un volcà en erupció i dedicat a Pallassos Sense Fronteres, al Circ Cric i a les seves entrades de pallasso de pista, sempre en evolució i que han arribat a quatre generacions: La puça Orzowei, la mosca que podria ser refugiada, el Shakespeare, el maquillatge, l’apoteosi de les cadires, el pastís de nata, la irreverent entrada dels ous que llença al públic, el caos de la bomba i quan crida Todos al suelo, el clavell, ple d’aquella poesia escènica; o el final comunitari que ha convertit en un himne: el No somos nada…

I és que les seves entrades són un viatge d’emocions, aquelles emocions que ell reivindica que no ens hem de deixar perdre quan deixem de ser nens. En Jaume trenca tots els tòpics del pallasso trist, melancòlic i enfonsat i presenta la imatge d’un pallasso alegre, jovial, juganer i social que, a més, està amarat de l’essència de grans pallassos com Dimitri, Jango Edwards o Colombaioni…

Però a banda de les seves entrades que inclouen un argot propi (Cagum dena, el Què bèstia!, A xupar cortina o punyetero) en Jaume ha muntat el Circ Cric, un projecte construït colze a colze amb la Montserrat Trias i que ha estat molt important per dignificar el circ i, alhora, situar-lo com a part integrant de la cultura, connectant-lo amb altres corrents artístics i plàstics representats per Joan Brossa o Joan Miró, entre d’altres.

Pallassos Sense Fronteres es mereixeria una glossa a part. El moviment de solidaritat que va començar en Tortell durant la guerra de Bòsnia i que 27 anys després és objecte d’estudis universitaris que conclouen que les actuacions de Pallassos sense Fronteres milloren els problemes de conducta i l’estrès posttraumàic dels nens afectats per desastres naturals o que viuen a països en guerra.

Construir tot això no ha estat fàcil. L’ha ajudat la seva tenacitat i la seva obsessió diària. Poc adaptat a les aules, fugitiu de la disciplina acadèmica, de gran ha actuat en esdeveniments organitzats per l’escola Rosa Sensat i ara són les escoles que es desplacen al Circ Cric.

Autodidacte i molt influït per la contracultura, si haguéssim de resumir la seva cronologia vital seria més o menys així. Als 0 anys neix a Sarrià, cap als 5 ja s’ha estrenat als escenaris, cap als 10 reparteix tortells de la pastisseria del poeta Foix (és per això que es fa dir Tortell), als 15 ja s’ha rebel·lat contra el règim franquista i ha participat en actes que el marquen molt, com La Caputxinada; als 20 es casa amb la Montserrat Trias, persona importantíssima en la seva vida, als 25 arrenca el Circ Cric i ja és pare de dos nens, cap als 30 anys protagonitza Clown Volador NO Identificat (en aquest espectacle es llançava des de 12 metres d’altura, atenció!), als 35 ja ha fet molta tele i estrena Poltrona Express, als 40 funda el Centre de Recerca de les Arts del Circ (CRAC) i ja ha creat Pallassos Sense Fronteres, als 45 comença una segona etapa del Circ Cric, als 50 continua viatjant per zones de conflicte (Colòmbia, Mèxic, El Salvador, Palestina), als 55 engega el Festival del Circ Cric al Montseny, als 60 ja és avi i ara, per tot això que us he explicat, és un pallasso savi. Moltes gràcies”

Foto: David Ruano. 

(Text llegit el passat 6 de març a la Universitat de Girona, durant l’acte de lliurament del premi Mestres 68 concedit aquest any a Tortell Poltrona pel reconeixement a la tasca desenvolupada en el món de l’educació).