Cara i creu dels circs de Nadal

El Raluy presenta un bon espectacle encara que amb masses alts i baixos, mentre que l’Ateneu de 9 Barris l’encerta amb el muntatge Limbus dirigit per Leandre Ribera, i el TNC decep amb l’espectacle Llits. Aquests són els pros i contres a tenir en compte  abans d’anar-los a veure. A la imatge, Fabricio Texeira durant el número del globus de la mort.

 

Limbus a l’Ateneu de 9 Barris. Leandre Ribera, un dels màxims exponents del nou circ que es fa a Catalunya, sorprèn en la 14a edició del Circ d’Hivern de 9 Barris amb un espectacle a l’entorn del circ tradicional. Un interessant muntatge que enganxa des del primer moment i que resulta divertit i fresc; alhora que rebutja presentar estereotips negatius molt estesos que hi ha sobre el circ clàssic. Leandre en fa una lectura amable i allunyada de la imatge decadent i tronada que hi ha instal·lada en la generació nascuda a finals dels 60. El mèrit de Leandre és  doble. Per una banda, que un professional del circ contemporani com ell reivindiqui el circ clàssic és un fet si més no remarcable, i per una altra, que aconsegueix amb aquest muntatge situar les produccions de circ de l’Ateneu una  altra vegada al primer nivell, després d’un cert desencís que van portar Oníricus l’any passat i, sobretot, Click fa dos anys. El treball de Ribera per a aquesta producció no parteix de zero, ja que amb el grup Demodés ja fa anys que està explorant el llenguatge dels pallassos, una figura que tant Leandre com molts altres experts consideren que està en perill d’extinció. Limbus presenta  el dia a dia de tres pallassos clàssics (Leandre Ribera, Jordi Magdaleno i Enric Casso) en un circ qualsevol. Es poden veure el carablanca, l’august i el contraaugust després d’una actuació, jugant a pilota i fins i tot enmig d’un incendi, en un esplèndid i divertidíssim número dels tres protagonistes que recorda com el foc era un dels principals enemics dels circs ambulants d’inici de segle XX. Bonics, difícils i emocionants números de malabarismes i a la corda fluixa (Frida Odden) es poden veure en un espectacle que inclou una gran actuació a la corda volant de Katja Olsen, que ja va fer les delícies a l’espectacle La Ciutat dels prodigis, i un final de festa amb un elefant inflable que dóna una imatge molt reeixida de com era el circ en a seva època daurada. Leandre Ribera, en el paper d’excèntric, està com la resta de la companyia. En la seva salsa. Un espectacle ben fet, atrevit, sincer, originalment pensat i esplèndidament executat. Un encert.

 

El Viatge al Circ Raluy. Amb la plantada del Circ Cric l’any 2006 i del clamorós fracàs del Circ Ozó, que després de quasi dos anys de preparatius per anar de gira va fer suspensió de pagaments a Vic, la primera ciutat que va visitar, el Circ Raluy es manté en aquests moments com l’únic circ català ambulant. Amb els precedents que hi ha no és estrany, doncs, que la família no vulgui estirar més el braç que la màniga. El negoci del circ pot ser una  ruïna. Tot i això, enguany els Raluy estrenen una nova lona  i presenten números contractats, com el del malabarista canadenc procedent del  Cirque du  Soleil Edward Skwyrsky. El pes de l’espectacle, com de costum, recau en la família Raluy. Niedziela, amb només 16 anys, presenta acompanyada d’Emily Swider una nova versió del seu vibrant número de monocicle. Rosa Raluy despunta amb un ben executat número de cercle, i Louisa Raluy continua demostrant que és una artista polifacètica i un gran valor per a la família presentant un número aeri de cercle, després que els últims anys ha presentat equilibris sobre boles i bombolles de  sabó. Però la gran sorpresa de l’espectacle El Viatge és la parella Kerry  Raluy i Jean Cristophe Fournier, els quals presenten un deliciós número de teles que val la pena veure i que es presenta com el preàmbul d’un número de trapezi que volen estrenar d’aquí a un any. Excel·lent assaig per a una parella que promet donar moltes tardes de glòria. També hi ha bons números, com el d’escala lliure que presenta Steacy Tebas i el del globus de la mort que ja es va veure fa un any i que executa Fabricio Texeira. Al Raluy li passa una cosa, però. No acaba d’arrodonir el final dels bons números, i a més els més fluixos, com el d’acrobàcies de la família Balaton, són allargats innecessariament. Això porta com a resultat un espectacle amb masses alts i baixos.

 

Llits al TNC. El primer que cal dir és que les altíssimes expectatives de Llits, tant per pressupost com per  nom dels artistes, no s’han acomplert malauradament; el segon que l’espectacle del TNC és excel·lent i del tot recomanable des del punt de vista de l’impacte visual, i en  tercer lloc que la història que intenta explicar naufraga fins i tot abans que s’aixequi el teló; ja que el seu director, Lluís Danés, no s’ha cansat de repetir que el quàdruple salt mortal que prepara el protagonista –Albert Pla en el paper de Gran Lectus- és un salt impossible. Cal deixar clar abans que res que el quàdruple salt mortal és un  exercici a l’abast de molts pocs artistes, però no és impossible. Fa uns anys se’n van poder veure dos quasi de seguits al festival de circ de Montecarlo, en un número de trapezi volant i un altra a la barra russa. Si a aquest error de base se li suma que la història, ja des dels  monòlegs inicials, és poca cosa i que tant Albert Pla com la resta dels artistes es perden enmig de la gran escenografia, doncs el resultat no pot ser més decebedor. La música de Lluís Llarch, la mexicana Íngrid Esperanza, en un exercici aeri en què està subjectada dels llargs cabells, Alba Sarraute al saxo i Lídia Pujol en el paper de Lèctica són, amb  diferència, el bo i millor d’un espectacle en què el circ pateix en tots els números una mena de coitus interruptus. Els exercicis a la roda alemanya o a la perxa oscil·lant són del tot decebedors si es llegeixen els noms i cognoms dels artistes:  Jordi Gaspart i Ignasi Gil. Tots aquests números comencen però no segueixen. Una oportunitat que potser no està perduda si amb la gira que ha de fer l’espectacle es millora la qualitat dels números i s’afina una mica més el treball coral perquè cadascú trobi finalment el seu lloc. S’haurà de veure i seguir.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *