La lluna en un cove

Aquests dies, per desgràcia, he trobat una altre història de les que crec que val la pena reflectir al bloc, en aquest post. Es tracta de l´història d´una altre dona lluitadora que aquests dies ha tingut ressò.
És la història de la que alguns ja anomenen la “Ghandi” Saharauí, Aminatou Haidar.


He de reconèixer que no en sabia res d´aquesta història, l´he indagat
un cop ja havia sortit als mitjans de comunicació, ja que no entenia
amb claredat què havia passat ni qui era aquella dona que de cop
pretenia tornar a casa seva i no podia.
Quan era una adolescent
varem acollir a casa, durant més d´un mes, a una nena saharauí, i vaig
conèixer la història d´un poble, la història d´unes persones a qui no
deixen anar a viure a casa seva. Aquesta nena ara ja deu ser tota una
dona, està casada malgrat ser joveneta i l´última notícia que en vaig
tenir fa temps és que estudiava a Argèlia. Sembla que serà una dona de
profit, que diuen els avis, però jo sempre recordaré com va arribar,
bruta, prima i cansada després d´un llarg viatge, amb roba vella, amb
ulls espantats i sense entendre un borrall del que li dèiem. Però
després de saber què era un carrer amb cotxes, una piscina plena
d´aigua, una habitació, un vàter i com utilitzar-lo, uns coberts de
taula i que no calia retornar l´aigua sobrant del got a la gerra, va
marxar de catalunya cantant amb català ” Baixant de la font del gat”, i
havia aprés un munt de frases amb català que segur no ha oblidat, i jo
amb prou feines recordo un parell de paraules amazics i una petita
frase d´una cançó bereber que la Mariam em va ensenyar.
Però si
que recordo la història del seu poble i de la seva gent, que lluiten ja
fa dècades i dècades per tornar a la terra que realment els pertany i
no els deixen.
Ni tan sols els deixen tenir constància del nombre
exacte de persones que són ni, com a conseqüència, els deixen triar el
seu futur.
Els Marroquins no els volen i els fan la vida
impossible i els espanyols els van deixar penjats i abandonats a la
seva sort ja fa moltíssims anys. I així continuen.
Aminatou va
decidir lluitar amb força per la seva gent i els seus drets, va decidir
que el món havia de saber tot el que els passa i cridar-ho ben alt
perquè tothom ho sàpiga, aixó vol dir moure´s, viatjar, buscar
solucions i suport fins que no l´han deixat tornar a casa seva.  A algú
li ha picat massa tot el rebombori que ella anava fent, però ella ha
decidit seguir lluitant fins al final, fins al final de la seva vida si
cal, tot i tenir fills i família que l´esperen, per no deixar-se
doblegar i no perdre la dignitat pròpia ni la de tot un poble. I si no
s´espavila a qui li toqui, Aminatou morirà.
M´agradaria aprofitar també per recordar la història de Daw Aung San Suu Kyi, la líder de l´oposició a Birmània, que continua reclosa i amb mala salut també per lluitar per al seu poble.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!