Paranys

No vaig seguir La Marató de TV3; no ho faig mai, igual com no segueixo les jornades electorals per televisió. Com que fa anys que l’antena no em funciona, això no deixa de ser natural, oi? Sempre penso que un dia l’arreglaré, però ei, sense presses. Potser és això el que fa que les imatges televisives que m’arriben em sobtin més que si les veiés sempre? Això no ho acabo de saber; ara, dubto que una imatge com aquesta em pogués deixar de sorprendre mai:

Correspon a un moment de La Marató, com s’entén pel muntatge fotogràfic de la dreta. Hi ha un plató llampant i dos periodistes, parella home-dona, tal com és costum; ella (Ana Boadas) parla, ell (Toni Cruanyes) se l’escolta però ens mira a nosaltres, als que som a l’altra banda de la pantalla. Ara que no els sentim, què ens diuen, aquests periodistes? Que el Toni és un fredolic que amb no res ja s’encostipa i que en canvi l’Ana és d’aquestes persones que sempre troben que fa calor?

Agafem aquesta altra imatge, la de l’anunci del seguiment de les eleccions espanyoles que tenim a tocar:

Aquí hi ha tres homes i una dona. Tots quatre són periodistes. A diferència de la imatge anterior, en què el Toni, d’acord amb la temporada tardorenca i l’aire desenfadat que sembla que es vol donar a l’emissió, porta una americana clara d’hivern i armilla, però va sense corbata (és el que en diuen casual, això?), a la foto de baix tots tres homes recuperen l’uniforme de les coses serioses: trajo fosc, corbata sense estridències. I la dona, l’Agnès Marquès? És de professional seriós, això que porta? O és més aviat un vestit simpàtic per a una festa entre amics, sense luxes però arregladeta? I aquest somriure profidèn, què significa? Perquè és dona ha de ser més acollidora?

Quin és el missatge no verbal que comuniquen, aquestes dones? A la primera imatge, l’Ana Boadas porta un vestit negre lleuger, sense mànigues, i va amb les ungles pintades: corresponen, aquestes ungles, al toc de frivolitat que representa l’armilla del Toni? En tot cas, és com si els haguessin explicat el programa de maneres diferents. Potser una cosa així?: “Ei, Toni, tu com si anessis a casa d’aquella gent de la Cerdanya que tenen calés però no volen que sigui dit, entesos?” “I tu, Ana, tu aniràs com si fos el primer dia que sopes a cals sogres, ja saps què vull dir.”

I quina diferència hi ha entre la conductora de La Marató i l’Agnès d’aquesta altra imatge?:

Algú es va adonar que la vestimenta de l’última foto era una patinada i per això aquesta mateixa periodista va amb un vestit de màniga llarga a la foto del mig, la que correspon a les eleccions de diumenge que ve? Però per què, era una patinada? Perquè no és seriós presentar el resultat d’unes eleccions com si anessis a un còctel? Perquè fins que no pugi una mica de pes l’Agnès hauria de deixar de sortir a la tele sense mànigues, si TV3 no vol haver de fer front a una demanda per propaganda perniciosa? Perquè al costat dels seus companys encorbatats cantava realment massa?

Hi insisteixo: quin és el missatge que transmeten, aquestes dones? De qui o de què depèn, que una periodista es vesteixi de periodista quan està treballant? Perquè n’hi ha casos, eh?, encara que en general sembla que les dones que surten als programes informatius i assimilats, a més de per cobrir la quota de presència femenina, també hi siguin per pescar públic masculí una mica retardat. Quan era jove d’això se’n deia dona objecte. I trobo que tan objectuades estan aquestes dones com les que van tapades fins a les celles. I és fàcil que cap ni una es descuidi de desdoblar, “tots i totes”, i tant.