Paranys

Primer de tot, l’anècdota. El meu avi era un senyor de Sevilla, i quan dic això la imatge que en tinc al cap és la d’un home de cabells blancs llisos pentinats enrere i una mica grogosos, que jo em pensava que era de la colònia però es veu que no, que hi ha un blanc de cabells que això ja ho té. (Un remei és posar-s’hi una mena de blauet en xampú que ara ja trobes una mica a tot arreu, encara que has de vigilar perquè n’hi ha que te’ls deixen amb un reflex lila i aleshores ja ets una d’aquelles «noies» que anaven al Saló Rosa.) Em perdo. Un home de cabells blancs, deia, que anava per Martorell amb el barret sevillano i el bastó i que, en aquell temps de por i mudesa de finals dels seixanta, li deia al barber que tenia ganes de morir-se i anar-se’n a l’infern d’una vegada.

(més…)