Paranys

S’acaba l’agost, mes de la inexistència i la inanitat pels nostres rodals, i també de la ignomínia,[1] i comença el setembre, el mes de la represa. Aquests són els dies –setmana amunt, setmana avall– que recupero una petita part de la cultura caçadora-recol·lectora que ens ha portat fins on som. Aquest any que gairebé ha plogut més que els altres set (sumats) que fa que visc aquí a la Segarra, la collita és esplèndida, i ara que he entrat a la seixantena i cullo les mores amb tisores de podar, guants i ulleres m’agafa per pensar, mentre em barallo amb els esbarzers, en les feines repetitives, mecàniques.

(més…)

Això m’ha fet mal, i ho diré ràpid perquè feia una altra cosa. A la Gene, molta història de catalans i catalanes, però després hi posen un “acusament de recepció” i es queden tan amples; que jo em pregunto: amb els calés que deu haver costat un vídeo tan brillant, didàctic i il·luminador, no hi ha hagut ningú que digués, “Ei, això sona un pèl forçat”? I no és que sigui una expressió “il·legal”, i ara, però què voleu, a mi no em sona gens natural. “Acusament? Quina mena de paraula és aquesta?”, sento que se m’estranyen els meus perennes consultadors idiomàtics… I jo contesto: no era més fàcil dir “justificant de recepció”? O la paraula justificant no tradueix amb fidelitat l’acuse de l’expressió original, acuse de recibo? I potser el problema és tot aquí: traduir fidelment, expressió original, colonialisme lingüístic, catanyol…

En aquesta casa on visc hi vaig trobar, penjat en una paret, un fragment del poema XXI de Les contemplations de Victor Hugo. He llegit algunes coses d’aquest home i espero que en algun moment en vagarà de parlar-ne en un altre lloc, però a la seva poesia he d’admetre que no m’hi he acostat. Suposo que sempre m’ha fet l’efecte que un prosista tan poderós no podia ser gaire bo escrivint versos, però això semblen més aviat manies meves que m’hauria d’anar traient del cap. (més…)