Paranys

El moment d’estendre la roba sempre és un moment estrany. Fora del temps i del món. No és que me n’acabi d’adonar ara que estenia la roba, però hi he tornat a pensar després d’adonar-me que mentre estenia la roba pensava quins temps més tristos que vivim si he de comptar aquesta activitat com a exercici físic i que ara ho faig més a poc a poc que abans. Però tot seguit he pensat que això no era veritat. Que el moment d’estendre la roba és –sempre que puc– un moment especial, fora del món. Tot i que en aquest temps suspès que vivim ara sembla com si ho fos més: més fora, més lent. (més…)

La guerra és la pau i l’odi és l’amor. D’aquests lemes de la novaparla de 1984 (visionari George Orwell) en trobem constantment exemples d’aplicació en la nostra (mediàtica, mediatitzada) vida actual. «Repeteix mil vegades una mentida, i es convertirà en veritat» (infame Joseph Goebbels). I és així: en aquest temps de postveritat, sentim i repetim les mentides fins que es converteixen en obvietats. La paraula postveritat mateixa, tan ofensiva, el que fa és arraconar el seu antecessor pregoogleguià, mentida, que té aquell matís de falsedat tan poc convenient per agitar les masses amb la santa indignació de les causes justes. (més…)

Vivim temps estranys. Diries, per exemple, que aquest és un mes d’agost normal, amb celebracions arreu que ja no recorden el final de la collita. Però la collita s’ha acabat, igualment, i no ha sigut tan dolenta com alguns auguraven, després d’una primavera especialment seca. Però entrem al mes d’agost enmig d’unes tempestes que no saps dir si són tardorals i que t’han fet afirmar algun cop –i potser és veritat que de vegades parles només per no callar, sense saber ben bé què dius– que ens estem tropicalitzant, amb aquestes calors inusuals i aquests aiguats, més propis del mes de setembre, que la terra no pot absorbir. (més…)

Devia ser el primer any que anava a la universitat, aquell curs 1975-76 que molts teníem l’esperança que per fi s’obririen totes les portes. La Universitat de Barcelona va convocar un concurs de poesia –no sé si era el primer, no sé si va tenir continuïtat– i m’hi vaig presentar. La proclamació dels premis era a una hora del vespre que per a mi ja era la nit, vaig haver de demanar autorització per anar-hi i allà es va acabar el secret.

(més…)