S’ha trobat maquinari nou

Ja és un lloc comú dir que abans per treballar els del meu sector només necessitàvem una màquina d’escriure, un boli vermell –més modernament, un ròl·ler– i típex a dojo. També ho és que podíem continuar treballant encara que se n’anés l’electricitat, amb una espelma si calia, amb un llum de carbur o de càmping. I també que això dels ordinadors ens ha simplificat molt la vida a tots plegats. Muntanyes de paper que abans no sabies on ficar, documentació que mai no estaves del tot segur del moment que ja la podies llençar, ara s’ha reduït a l’espai físic del disc dur, i a aquell que en diem virtual, però que de fet no ho és, del núvol.  Continua llegint

Llengua de fusta

S’acaba la campanya per aconseguir representació en aquesta Europa que no creu en nosaltres. Per a mi, com per a molts, era important que en aquestes eleccions Catalunya hi presentés una sola veu, però aquests polítics que figura que han de recollir els desitjos d’aquells en nom de qui figura que parlen van trobar que no. Van decidir que i ara, què vols dir, a Europa no s’hi pot anar amb aquest vestit.

Continua llegint

Gent d’extrems

Alguns ja m’heu sentit a dir alguna vegada que una de les raons –i no la menys important– que van portar el diari Avui de l’entusiasta acollida inicial a la marginació i l’oblit va ser el model de llengua. L’ús persistent de formes obsoletes i literàries aixecava una barrera que a la gent del carrer no li era gens fàcil salvar. Continua llegint

Coses que no entenc

L’exhibició pública de la falta de respecte i la mala educació, com a actituds a promoure entre la ciutadania; el menyspreu absolut envers els representants democràticament elegits d’aquells en nom dels quals figura que es governa; el cinisme amb què s’afirma que la guerra és la pau, que l’odi és l’amor i que la història és una fal·làcia opinable sempre que no sembli donar suport a l’argumentari propi.

Continua llegint

Parèntesi

A la parada de l’autobús, una mare i una filla s’acomiaden. En una última abraçada han de suplir el temps que feia que no es veien i tot el que passarà fins al pròxim cop. Aquesta abraçada inacabable estableix un corrent de tendresa que fa que el món s’aturi allà mateix. La mare sent que es fon en unes llàgrimes que no vol deixar anar però que finalment se li escapen.

Pastissos: Tau Pibernat
Safata: Asun Bretones

Continua llegint

Per falta d’ignorància

Uns quants nens juguen al carrer. Així de lluny diria que tenen entre cinc i set anys, són bastant petits, però de vegades als pobles encara passa que els nens juguen al carrer. Parlen en català entre ells, cosa bastant normal si tenim en compte que l’escena és a la Segarra, «cor de Catalunya». Jugant jugant pugen i baixen de la vorera. Passa una dona d’aquella edat que en diem incerta i els diu que vayan con cuidado, que pasan coches. Per què? Potser perquè els nens són negres?

Continua llegint