Homicidi per negligència consentit. Causa general

Qualsevol de nosaltres es pot veure reduït en qualsevol moment a ser simplement un altre número en el recompte de les baixes causades per un virus que des d’aquí ens miràvem com un altre capítol de la sèrie Malalties asiàtiques estranyes que no arriben mai a casa nostra i que només són una oportunitat de negoci per a les farmacèutiques que tots sabem [picada d’ull] que dominen l’Organització Mundial de la Salut, OMS en sigles, WHO [World Health Organization] pel nom en anglès.

WHO, o sigui qui: «Qui t’ho fa, això, qui t’ho fa?», pregunta que fem en veu consoladora infantilitzada per agombolar una criatura que s’ha agafat la mà a la porta, que ha caigut quan baixava l’escala, que s’ha esgratinyat el genoll quan corria perseguint els companys perquè li tocava parar. Una pregunta que ara no podem fer perquè de sobte els nens viuen empresonats, perquè de sobte són més perillosos que els animals dits de companyia que hem adoptat a cabassos i que quedaran abandonats en boscos, carrers i rieres un cop l’alerta hagi passat. Si és que mai passa, perquè ja sabem –ho sabem, eh?, ho tenim ben clar– que és més fàcil perdre drets que no pas conquerir-los.

«Qui t’ho fa?» és doncs ara una pregunta que ens fem a nosaltres mateixos i que (ens) contestem depenent del nostre nivell de simplicitat o de capacitat / voluntat de simplificació, que no acaba de ser la mateixa cosa. No vull parlar ara de la privatització de les empreses de productes bàsics, ni de les retallades en sanitat, educació, serveis assistencials, ni del préstec a fons perdut als taurons bancaris, ni de la pèrdua de poder adquisitiu (és la crisi) i estabilitat laboral (és el mercat), ni de la llei mordassa, ni de presos polítics i tribunals ínfims, ni de… No em vull enganxar en l’estira-i-arronsa de l’i tu més i qui va començar. Qui vulgui estar informat ho pot estar, i qui no, doncs que continuï amb els mitjans afins al règim, la teleporqueria i la guetització de la dissidència.

No sabem el que passa ni el que passarà ni sabem com posar-nos-hi (o posa’ns-hi). Ens han pres els carrers que per a alguns eren l’única arma amb què podíem comptar, com si els carrers haguessin canviat alguna cosa després de tantes vegades que els hem omplert per tantíssimes causes que hem anat donant per perdudes. Com si els carrers que hem omplert de gimcanes ja sembla que d’ençà que el món és món haguessin canviat alguna cosa en la capacitat dels catalans de decidir qui està obligat a anar a l’escorxador en aquests dies de pandèmia.

Ara que ens han pres els carrers i aquell fantàstic dret a decidir i només ens queda una trista solidaritat amb un pobre president que l’únic que pot fer davant els improperis, les mentides i les actuacions delictives d’uns governants que apliquen polítiques criminals és protestar enèrgicament (el jutge en pren nota i mana a l’advocat que segui), ara que ens han pres els carrers i l’únic que podem fer és sortir al balcó si en tenim, a la finestra si en tenim, i aplaudir ja ni sabem què o a qui i fer córrer brometes per les xarxes, i ho deixo aquí per resumir, hi ha moltes coses que m’esgarrifen, i una de les que més m’esgarrifen –i que ja m’esgarrifava quan els carrers havien de ser sempre nostres i l’1 d’octubre vam guanyar i la Meridiana resisteix– és el clam que no cessa demanant un líder.

Demanant un líder! Que ja estem tots borratxos, després de beure’ns tot el que teníem a casa i el que hem pogut acumular en sortides subreptícies fins al súper fent veure que hi anàvem a comprar paper de vàter? Que potser ja no recordem que un dels països que ara ens demostren com s’ha d’actuar davant d’una crisi d’aquestes dimensions va tenir un líder amb una lluita pendent que va provocar la ruïna d’Europa? Que aquesta ruïna va donar pas a una situació geopolítica que no ha portat res de bo a cap part del món mundial, i no entro en detalls perquè la llista és molt llarga?

No necessitem cap líder. Del Felipe González se’n deia al seu moment que tenia carisma. No necessitem gent amb carisma a qui donar la potestat de fer el contrari del que diuen sense perdre les formes. Necessitem idees i sobretot necessitem sentir-nos capaços de portar-les a la pràctica. Ara mateix tenim molta gent que fa el que pot i més amb ben pocs mitjans. Són tot un exemple.

Però necessitem idees que ens permetin trencar el model. Necessitem pensadors, no líders, i necessitem confiar en nosaltres mateixos. Perquè altrament aquest homicidi general –genocidi, doncs– per negligència, comès no amb nocturnitat i traïdoria sinó amb llum i taquígrafs, serà no només consentit com ja ho és ara sinó que també serà estèril. I això és el que no ens podem permetre. Perquè aquestes criatures que ara tenim enclaustrades (i aviam qui gosa desobeir) han de tenir un futur que no sigui una amenaça encara més gran que la que ja els havíem preparat. Diria, vaja.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*