La guerra és la pau

La guerra és la pau i l’odi és l’amor. D’aquests lemes de la novaparla de 1984 (visionari George Orwell) en trobem constantment exemples d’aplicació en la nostra (mediàtica, mediatitzada) vida actual. «Repeteix mil vegades una mentida, i es convertirà en veritat» (infame Joseph Goebbels). I és així: en aquest temps de postveritat, sentim i repetim les mentides fins que es converteixen en obvietats. La paraula postveritat mateixa, tan ofensiva, el que fa és arraconar el seu antecessor pregoogleguià, mentida, que té aquell matís de falsedat tan poc convenient per agitar les masses amb la santa indignació de les causes justes.

I d’aquesta manera es converteixen en causes justes tota mena d’aberracions que ens van deixant de remoure allò que en dèiem consciència. Som animals, en el millor (i en el pitjor) sentit del terme, i per sobreviure ens adaptem, que també vol dir que ens acostumem a tot. I acostumar-se, lamentablement, significa deixar de sorprendre’s, deixar d’escandalitzar-se, deixar que la llengua de l’enemic ens penetri i ens amari. La novaparla, la postveritat: la guerra és la pau, l’odi és l’amor.

La invasió de l’Afganistan i de l’Iraq, la guerra de Síria, els refugiats que fugen d’aquestes guerres i de la penúria general d’aquell món tercer que només volem veure com a postal (i com a font de trofeus i matèries primeres, però xxt, no ho diguis gaire fort). Tancament de fronteres. Culpabilització de la víctima. Persones, a milers, ofegades al mar. Persecució per tràfic de persones dels que intenten que no hi hagi persones que s’ofeguin al mar fugint de guerres, dictadures i penúries diverses. Repressió de la dissidència, situació d’apartheid efectiu, camps de concentració (i de reeducació) on viuen milions de persones, marginació en guetos de la població immigrada, refugiada, estrangera, pobra en general. Empresonament de criatures, separació de famílies, violacions en grup, assassinats selectius, danys col·laterals. Treball esclau. Tràfic d’armes. Conseqüències irreversibles del canvi climàtic, desastres ben poc naturals (Iemen, qui et recorda?; Moçambic, qui t’ajuda?), escalfament global que neguen i fins promouen els que el provoquen.

I tot el que em deixo. Impassibilitat del món. Ei, diuen, estem millor que mai.

Però de vegades el dolor que causa la impotència davant la malícia i la crueltat es fa lancinant. Perquè el dolor que escampen la malvestat i la desídia es va fent més i més punyent i colpidor.

I no parlo només, encara que també, de l’empresonament i el judici injustificables dels nostres presos polítics. No parlo només de la mesquinesa dels nostres polítics. De l’escassa valentia i la falta d’honradesa dels polítics d’arreu. Del domini del món per principis roïns, per persones menyspreables que en realitat no veuen el món, només el compren i el venen.

Parlo sobretot de l’activitat irresponsable, genocida i camorrista dels dos piròmans que són el president dels Estats Units (execrable Donald Trump) i el seu íntim aliat, el primer ministre d’Israel (malentranyat Benjamin Netanyahu): el reconeixement dels Alts del Golan com a part d’Israel, que és el pas previ a la projectada annexió de Cisjordània, ha encès un foc que Netanyahu, l’ímprobe, desitja ben viu, perquè li permetrà tirar bombes a pleret contra sirians, palestins i qui calgui: crees un enemic i després l’esborres del mapa. La guerra és la pau, l’odi és l’amor. I tots plegats som imbècils.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*