Collint mores (i 2)

La repetició, doncs, ens fa experts, i això el mercat de treball ho valora. I ho retribueix en forma de feina, cosa que és més aviat poc imaginativa. També, per la mateixa paradoxa, l’única manera d’evitar que una feina es faci monòtona i repetitiva és procurar fer-la sempre millor, sempre tan bé com se sap i una mica més, i la conseqüència no és evitar haver de tornar a fer un altre cop el que ja hem demostrat que sabem fer, sinó més oportunitats, o oportunitats més ben retribuïdes –i en rares ocasions totes dues coses–, de tornar a fer[1] un altre cop el mateix, i un altre cop, i un altre. Si això no és avorrit ja em direu què ho és.

Esclar que, n’hi ha un que diu, tendim a fer les mateixes coses, a seguir un cert horari, a mantenir una rutina, fins i tot a seure al mateix lloc. La rutina ens dona estabilitat. En tots els manuals, blogs i xerrades per a pares novells s’hi remarca la necessitat d’establir una rutina amb la criatura que arriba, de procurar no saltar-se la rutina ni durant les vacances, tot i els horaris més relaxats; se’ns puja a l’escola de la rutina, i la capacitat d’establir una rutina pròpia, deslligada d’aquella en què se’ns ha ensinistrat o directament trencant-la, és el que certes persones, o certes persones a certes edats, consideren ple exercici del lliure albir.

Rellegeixo el paràgraf anterior per saber al final què hi deia i veig que se m’hi ha escolat la ideologia: aquesta rutina «en què se’ns ha ensinistrat» em ben retrata. Parlant també ho dec fer, això, en els temes en què em penso que de portes enfora puc mantenir un to més aviat tolerant encara que per dins em cremin la sang o la intel·ligència; ara bé, els fets són els fets: nosaltres, fills i hereus d’una dictadura, estem ensinistrats en el respecte a la llei i n’hi ha que els fa cosa defensar els seus drets. (Aquí la veu narradora hi fa una mica de trampa, perquè ja sabem que no cal haver viscut en condicions polítiques extremes per tendir a respectar l’ordre establert, també dit statu quo, sinó que és la condició natural de les societats humanes, al·lèrgiques al canvi, dominades per unes elits dominades per l’ànsia de poder, posseïdes per la cobdícia i la ignorància; en general, sort en tenim que de tant en tant hi hagi algú que inventa una eina nova, que es fa una pregunta que ningú havia expressat abans, que gosa poder ser lliure i no s’atura.)

Tornem al tema, que m’havia perdut. La repetició, la rutina, el progrés. L’evolució. En certa manera semblen interdependents. Ara que, em pregunto, el progrés i l’evolució depenen de la repetició, de la rutina i del seu trencament?, i em dic d’acord, ho compro, en depenen en gran part, però, continuo, i la rutina, es modifica amb l’evolució? Sí que fem les coses diferent i que hi ha coses que una bona part de la població mundial té la sort de no haver de fer «tal com s’havia fet sempre» –com a dona, ho agraeixo triplement–, però això no ens aparta de tenir uns certs costums, necessitar un horari, una distribució de les ocupacions.

Pensava això i mirava per la finestra; les orenetes es preparen per marxar, i m’adono que l’arrel dels costums, els horaris, les rutines, ens ve de molt lluny, de molt amunt. Som animals de costums, es diu, i és que en realitat són tan pràctics, oi? Però això no treu que em preocupi l’estabilitat mental d’aquelles persones que fan tasques mecàniques, repetitives. Si no hagués perdut el costum de la religió, ara podria dir aquella frase que tot ho arregla: «Que Déu hi faci més que nosaltres.» Tanmateix, com que no tinc aquest recurs, el que diré és: «Apunteu-vos a la mani del dia 11, omplim tots els trams.» Una vegada més, sí. Donec perficiam.[2]

 

[1] Cap al final d’aquesta entrevista, https://www.theguardian.com/film/2018/sep/01/kathleen-turner-millions-paid-to-hollywood-a-listers-immoral?utm_source=esp&utm_medium=Email&utm_campaign=Guardian+Today+-+Collection&utm_term=284702&subid=18097938&CMP=GT_collection, l’actriu Kathleen Turner remarca la dificultat de fer papers diferents. «[Els productors] no pensen que pots fer una altra cosa. Només es fixen en el que ja saben que saps fer.»

[2] Per als que no ho entengueu i us faci mandra buscar-ho, això és el que en diu la mai prou valorada Viquipèdia: «Donec perficiam és un lema en llatí que significa “fins a reeixir”, “fins a aconseguir-ho”. #FreeAssange, per cert.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*