Collint mores (1)

S’acaba l’agost, mes de la inexistència i la inanitat pels nostres rodals, i també de la ignomínia,[1] i comença el setembre, el mes de la represa. Aquests són els dies –setmana amunt, setmana avall– que recupero una petita part de la cultura caçadora-recol·lectora que ens ha portat fins on som. Aquest any que gairebé ha plogut més que els altres set (sumats) que fa que visc aquí a la Segarra, la collita és esplèndida, i ara que he entrat a la seixantena i cullo les mores amb tisores de podar, guants i ulleres m’agafa per pensar, mentre em barallo amb els esbarzers, en les feines repetitives, mecàniques.

 

Sense parlar del treball esclau o forçat ni de la feina a les cadenes d’envasat[2] o de muntatge, exemples només aparentment contraposats de les lamentables limitacions del cervell humà, us heu parat mai a pensar quants llobarros ha escatat, obert, netejat, la peixatera que es jubila demà? Quantes vegades ha repetit el gest d’anar repassant els cabells capa a capa amb el pinzell sucat amb tint el perruquer de la cantonada? Què té al cap el conductor d’autobús –urbà, interurbà– que fa cada dia com a mínim un parell de cops la mateixa ruta, anada i tornada? I el del metro, que no té ni panorama? I el camioner que va i ve de Mercolleida? I la prostituta[3] que l’acull un cop i un altre?

De fet, vaig pensant i no sé si se m’acut una feina que no sigui repetitiva. Tant les domèstiques com les que es fan fora de casa, totes es basen en la repetició. Quin descobriment que acabo de fer, després m’hi poso amb la sopa d’all. Ja se sap, que s’aprèn a fer una cosa a base de repetir-la, i que nosaltres els sàpiens quan naixem no som capaços de fer res, de vegades ni xuclar, que és el mínim imprescindible per sobreviure. Copiem i repetim, i és així com aprenem a fer les coses. De fet, copiem i repetim i de tant en tant algú de nosaltres inventa una eina, es fa una pregunta que ningú s’havia fet abans o que encara no havia expressat ningú. Representa que aquest és un altre dels avantatges que tenim respecte a la resta d’animals del planeta: que nosaltres ens expressem, ens comuniquem, ens transmetem el coneixement.

Ara un fil de pensament em portava a la bomba atòmica, la sobreexplotació de la Terra, la contaminació marina, l’escalfament global, però al final l’he perdut, i més val així perquè no volia anar per aquí. Volia continuar amb la cosa de la repetició. Quan treballava a l’Avui, hi havia un company que comparava la nostra feina –correctors, editors, assessors lingüístics– amb els treballs de Sísif. Cada dia del món entràvem a la redacció, engegàvem l’ordinador i ens posàvem a erradicar faltes (i aquest erradicar no és cap falta, ara va així), desfer ambigüitats, extirpar castellanismes, comentar en tons diversos les possibilitats expressives i de supervivència del català, un article rere l’altre, una hora rere l’altra, fins a tancar el diari i més enllà, amb l’avançament. I l’endemà tornem-hi. I l’endemà no l’altre, i l’altre.

En el cas d’un diari la sensació sisifal s’agreuja perquè els temes i els protagonistes ja tendeixen de natural a repetir-se, però segurament passa el mateix en moltes altres feines. En la que faig ara, per exemple, que és la que he fet tota la vida: corregir, traduir, revisar, redactar. I no és només que sempre siguin tecles, paraules, pàgines, sinó la feina en si, l’objectiu de la feina, els passos que demana. En una entrevista l’Anna Casassas deia que obrir un llibre nou per traduir-lo és una mena d’aviam quina sorpresa em dones, estimat. Ho deia d’una altra manera, però s’entén el sentit, espero. I la veies clarament obrint el llibre, allisant les primeres pàgines a mesura que les passa. I començant a llegir.

I ara se me n’ha anat totalment la bola, perquè m’he enfonsat una estona en el plaer d’obrir un llibre, de començar-lo a llegir. Potser és per això, per les moltes vegades que de vegades he de llegir un mateix llibre per feina, que em costa tant rellegir, i això que hi ha uns quants llibres que fa anys que em reclamen, que quan els vaig tancar ja sabia que hi voldria tornar… I ara que hi penso, encara és pitjor el cas dels pobres llibres que s’han quedat només encetats perquè ja d’entrada m’he dit «Aquest l’he de traduir», que és una de les meves maneres de llegir.

[1] Paraules que cadascú pot omplir de significat segons els seus referents mentals, coneixement del món, nivell afectiu i inclinacions sociopolítiques (i dispenseu que no repeteixi els possessius, però és que ara no podia).

[2] Sempre se n’aprèn una de nova. Es veu que legalment del procés d’envasar se n’ha de dir envàs, envasament o, afegeix l’Optimot, envasatge.

[3] Anava a dir «professional del sexe», per anar amb els temps, però com que m’he de pensar si es pot incloure en aquesta categoria les dones i criatures –de tots dos sexes, sí– que es veuen forçades a tenir relacions sexuals amb desconeguts a canvi d’uns diners que no arriben a veure, em decanto per la denominació tradicional. Tot i que això és una forma d’esclavatge i per tant queda inclòs en l’excepció del començament del paràgraf, no? Quin dubte.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*