El castell d’iràs i no tornaràs

Deixa un comentari

Primer de tot, l’anècdota. El meu avi era un senyor de Sevilla, i quan dic això la imatge que en tinc al cap és la d’un home de cabells blancs llisos pentinats enrere i una mica grogosos, que jo em pensava que era de la colònia però es veu que no, que hi ha un blanc de cabells que això ja ho té. (Un remei és posar-s’hi una mena de blauet en xampú que ara ja trobes una mica a tot arreu, encara que has de vigilar perquè n’hi ha que te’ls deixen amb un reflex lila i aleshores ja ets una d’aquelles «noies» que anaven al Saló Rosa.) Em perdo. Un home de cabells blancs, deia, que anava per Martorell amb el barret sevillano i el bastó i que, en aquell temps de por i mudesa de finals dels seixanta, li deia al barber que tenia ganes de morir-se i anar-se’n a l’infern d’una vegada.

No he acabat d’aclarir mai quina mena de represàlies va patir el Pepe per haver sigut funcionari de la República, i això, que seria un altre tema, potser explica en part que l’avi de Sevilla que jo vaig conèixer ja viudo fos un home taciturn, entotsolat, no gens xerraire, que es passava les hores mortes llegint La Vanguardia i consultant l’Enciclopedia Espasa per fer-ne el crucigrama. De La Vanguardia, no de l’Espasa. (Un record borrós: quan es va morir, a l’armari encastat de la seva habitació hi vaig veure una pila de Destinos i Triunfos, i una altra cosa que no sé és si el seu fill i pare meu, que vivia governat per la por tampoc he sabut mai ben bé per què, si va ser que el meu pare li hagués dit que no volia veure aquelles revistes per casa, que la seva ànima poruga considerava quasi subversives i ell patia per la família.)

Aquest avi que dic, doncs, com és propi de l’ofici i tot i en general no xerrar gaire, ens explicava contes. (Dels contes de l’àvia barcelonina potser em vagarà de parlar-ne un altre dia.) No sé quants cops li vaig fer repetir «El castillo de irás y no volverás». Com m’agradava. Era llarg i complicat i de fet no me’n recordo gaire. Hi havia com una mena d’avinguda plena d’estàtues de pedra i potser a l’entrada uns lleons (o uns grifons, unes bèsties que esparveren) també de pedra, però no l’havia tornat a sentir mai més i només recordo com m’agradava aquell conte, amb aquell títol que em semblava tan evocador. Vaja, tan de conte, hauria dit aleshores.

I dic que no l’havia tornat a sentir mai més perquè, oh casualitat, i aquí s’acaba l’anècdota i anem a la teca, acabo de trobar a Lo rondallaire de Francesc Maspons i Labrós un conte que es titula precisament «El castell d’iràs i no en tornaràs». M’ha agradat molt llegir-lo, encara que em sembla que la versió del meu avi era més completa, més enrevessada. Però potser només m’ho sembla perquè això era fa molts i molts anys, quan la paciència era més curta i el temps més llarg que no ara.

La qüestió és que, tot i que trobo que l’edició de l’Albert Mestres d’aquest llibre és respectuosa i encertada, aquest matí m’he despertat amb una nosa. «D’iràs i no en tornaràs?», em preguntava. En realitat ja deu fer uns dies que m’ho pregunto, i em pensava que era perquè el meu primer contacte amb la història va ser en el castellà andalús del meu senyor avi que a l’infern descansi, un idioma que en qüestió de pronoms és com a més limitat, per dir-ho així i sense aprofundir més.

Però no, eh? El títol ha de ser «El castell d’iràs i no tornaràs». Perquè tant el verb anar («El castell d’iràs»; «A on aniràs, bou, que no llauris?») com el verb tornar («El castell de no tornaràs»; «Si un dia tornes») admeten l’ús sense pronom, absolut, diria que en diuen. No és el castell d’hi iràs (encara que podria ser-ho) i per tant no és el castell de no en tornaràs (que també podria ser-ho, però no és el cas).

Aquesta entrada s'ha publicat en llengua el 19 de març de 2018 per Marta Hernández Pibernat

  1. Doncs a mi m’ha agradat més l’anècdota que el tec!
    Tot i que sempre va bé saber que un dia puc tornar i punt.
    Curiosament, o no, el que a mi em cridava l’atenció és aquest iràs, que jo diria aniràs, però deu ser alguna cosa arcaica i certament sona millor, així com a poètic, per un títol.

    1. Del DCVB, també dit Alcover-Moll (veu anar):

      Conjug.—La conjugació d’aquest verb és la més irregular i heterogènia de totes, car participa de tres verbs originaris: a) Sobre l’arrel de l’infinitiu anar s’han format els participis, l’imperfet d’indicatiu, el perfet simple, el futur, el condicional i l’optatiu; b) Els presents d’indicatiu i de subjuntiu procedeixen dels temps respectius del verb llatí vadere; c) En el llenguatge antic i en el dialectal modern de certes comarques, el futur i el condicional provenen del verb llatí ire.—Per donar una idea completa de la flexió de anar tal com surt dins els textos antics i tal com la trobam en els diferents dialectes catalans d’avui, posam aquí dos paradigmes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.