Al banc de treball (1)

L’altre dia vaig somiar que em trobava tot de monedes –com a dada curiosa, eren de 50 peles– enmig de no sé on. Quan em vaig despertar vaig pensar «Mala cosa»: en algun lloc em sembla haver llegit que si somiaves calés era senyal que no en tindries. I en efecte: ho tenia tot preparat per quan em toqués la grossa de cap d’any, però es veu que em vaig descuidar de comprar el número i el premi no es va repartir. Que hi ha qui diu que haurien d’haver tornat a fer girar el bombo, que això que els diners se’ls quedi l’estat fa lleig. (Que per cert: ja sabem que la Generalitat és estat –és un organisme de l’administració de l’estat–, però en això era com si fos «l’estat», aquest que hi ha qui encara pensa que és el que arribarem a ser aquest any, i els meus ulls que ho vegin.)

No va ser tampoc perquè em toqués la loteria que fa uns anys vaig passar uns dies a Dublín, fent el que m’agrada fer quan les circumstàncies m’ho permeten, que és perseguir la gent que m’estimo arreu on van –que és una manera com una altra d’anar coneixent món, que és al seu torn un lloc immens ple de peculiaritats–, perquè el cas és que ja sabem que actualment els joves, i de vegades també els no tan joves, tenen una tendència centrífuga inversament proporcional a les seves oportunitats de prosperar o de fer-se com a mínim un lloc a la terra que els ha vist néixer, i ara és quan toca dir «És que la cosa està fatal», tot i que el fet és que els joves de què parlo no han marxat ben bé per la falta de perspectives laborals, però això ja seria una mica una altra història i em penso que ara érem a Dublín.

A Dublín, doncs, es va escaure que vam visitar una exposició dedicada a William Butler Yeats, gairebé poeta nacional que jo ni sabia que era irlandès (és el que té perdre la llengua, aviso: que després ja no se sap d’on és la gent) i que em vaig prometre que llegiria (el món encara no s’ha acabat, o sigui que em queda temps). En el meu record, Yeats ha quedat associat, encara que no hi té gran cosa a veure, a la meravella de les meravelles que vam veure poc abans, o poc després: el National Print Museum, que el dia que hi vam ser tenia les màquines en funcionament, i els que les feien anar eren antics treballadors del gremi de les arts gràfiques.

Entre aquella colla d’alegres jubilats n’hi havia un que imprimia de debò, una edició especial, de col·leccionista, d’un poema de Thomas Kinsella, «Elderly craftsman at his bench», que és el que l’home em va explicar quan no vaig poder evitar demanar-li si em donava un d’aquells fulls. Alguna cosa de la meva emoció li devia arribar, per això, perquè finalment me’n va oferir un que, va explicar, havia sortit defectuós i no servia. Sí que, mirant-lo bé, hi ha com un esguerro al paper, que és bo, gruixut, amable.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*