Una llista de país

Ahir, 9 de novembre, plovisquejava mentre fèiem cua per votar. Tothom anava amb paraigua, menys els despistats que ens l’havíem deixat. Se’ns acosta una dona i ens diu «Tomen este, me lo devolverán cuando lleguemos a la puerta». Després vam veure el que és sens dubte la imatge del dia: l’Artur Mas i el David Fernández en una abraçada que no figurava al guió. Satisfets tots dos, contents tots dos, emocionats tots dos, com a mínim tant com molts dels que en vam veure la gravació.

A les tertúlies televisives que acompanyaven els últims moments de la votació i les dades del recompte –unes dades que avui, dilluns 10 de novembre, encara no són definitives–, algú va reclamar eleccions anticipades i una llista de país com a resposta als resultats registrats i sobretot a l’alta participació, que depassa els càlculs pessimistes dels qui deien que aquest 9N no era el que volíem, el que havíem demanat, el que se’ns havia promès. Aquest 9N que els que van impedir que es fes una consulta amb totes les garanties legals deien i continuaran dient que no tenia garanties legals, que són aquests que deien i continuaran dient que votar és antidemocràtic.

Es demana, doncs, una llista de país, i salta l’altre i diu “Una llista del país? I això què vol dir? Que els que s’oposen a la independència no són del país? No fotem!” Segurament per la sorpresa de l’estirabot, els que seuen amb aquest sofista a la taula del plató li contesten més o menys que és una manera de parlar i que ja ens entenem. Però no és una manera de parlar. No és que ja ens entenguem. Sabem perfectament què vol dir “una llista de país”: una llista que anteposi els interessos del país als partidistes. També sabem quins són els interessos del país, què és el que li convé al país si vol sobreviure com a tal i atendre com cal les necessitats de la gent que hi viu, encara que els assimilistes pensin d’una altra manera: però és que per ells el país no existeix, o bé en tot cas ha de deixar d’existir en benefici d’un bé superior, que resumeixen parlant de la unitat de la pàtria. Ells, els no-nacionalistes.

Ara mateix hi ha moltes coses que és important que fem, i també n’hi ha moltes que no hem de fer: no hem de caure en la seva dialèctica demagògica, que entre altres coses sosté que quan parlem del país només en defensem una part. El defensem tot, sencer, i de moment som prudents i ens limitem a aquella zona que es diu Catalunya. Els beneficis de posar fi a l’espoli fiscal els tindrem tots, els que defensem la independència i els que no; i també els de deixar de discutir per la llengua, pels drets bàsics de les persones: els de fer, efectivament, un país nou.

2 pensaments a “Una llista de país

  1. Narcís Llauger i Dalmau

    Més que llista única necessitem programa amb punts comuns. Que la divisió partidista és un bé, que pensem en models diferents de país és un bé, que defensem una manera diferent de viure al mateix país és un bé. Però és un bé superior que tots plegats treballem prioritàriament per una república catalana lliure. Per tant la millor llista de país és la pluralitat de llistes amb una unitat programàtica urgent de llibertat.

    Respon
    1. Marta Hernández Pibernat Autor de l'entrada

      Doncs jo penso més aviat en una gran coalició que es presenti amb l’objectiu declarat de proclamar la independència i formar una assemblea constituent. Encara que segurament tens raó que igualment s’ha de governar el país i que hi ha punts irrenunciables per a cada sector ideològic, per dir-ne així, la idea és més aviat que les eleccions plebiscitàries siguin només el pas previ per a les eleccions de debò en un estat independent, on ens puguem ocupar d’una vegada dels nostres problemes i deixar de banda els que s’inventen els espanyols per no haver de governar.

      Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*