Ja és un lloc comú dir que abans per treballar els del meu sector només necessitàvem una màquina d’escriure, un boli vermell –més modernament, un ròl·ler– i típex a dojo. També ho és que podíem continuar treballant encara que se n’anés l’electricitat, amb una espelma si calia, amb un llum de carbur o de càmping. I també que això dels ordinadors ens ha simplificat molt la vida a tots plegats. Muntanyes de paper que abans no sabies on ficar, documentació que mai no estaves del tot segur del moment que ja la podies llençar, ara s’ha reduït a l’espai físic del disc dur, i a aquell que en diem virtual, però que de fet no ho és, del núvol.
O, com se sol dir, tot va bé mentre va bé. Perquè sempre passa que arriba un moment que les coses s’espatllen. Com un ordinador, per exemple, que de cop i volta un dia decideix que no es pensa tornar a engegar mai més. Que ha arribat al final del seu camí: que ha sigut llarg, i profitós, i apreciat. Però que ha fet molta feina i ja no pot més. Crac, i ha petat, i fes-te fotre si tenies pressa per al que fos. Canvia de màquina, busca ajuda per recuperar aquelles dades sense les quals no pots començar el dia, reinstal·la programes. Tot molt laboriós. També una mica estressant, perquè aviam per quin motiu se suposa que tots hem d’entendre què passa a dins de la caixa negra que va zumzumejant al teu costat.
I amb això, les paradoxes de la societat en què vivim. Tenies el Windows XP, un sistema operatiu excel·lent, entenedor, pràctic, però el fabricant l’ha declarat obsolet. Està obligat a treure’n un model nou cada any; coses de l’oligopoli, de la necessitat de convertir els diners en més diners: en el món capitalista, el que no creix és mort, i sembla que créixer implica canviar de cotxe, de telèfon, de roba, d’ordinador i de sistema operatiu tot sovint. I ja em diràs per què el Windows 7 no es deixa catalanitzar. Ho intentes dos cops, però no hi ha manera: es manté en anglès, impertorbable. De moment ho deixes córrer, ara no hi pots perdre més temps.
Però finalment sembla que hi sortiràs guanyant. Perquè al començament d’aquest text havies escrit ròler i gràcies a Softcatalà el Word d’última generació que tens ara t’ho ha canviat per ròl·ler, que ––fetes les comprovacions que en el meu cas són de rigor-– resulta que és la forma aprovada pel Termcat. Potser un dia deixaràs d’enyorar el WordPerfect i tot.