Llengua de fusta

Deixa un comentari
S’acaba la campanya per aconseguir representació en aquesta Europa que no creu en nosaltres. Per a mi, com per a molts, era important que en aquestes eleccions Catalunya hi presentés una sola veu, però aquests polítics que figura que han de recollir els desitjos d’aquells en nom de qui figura que parlen van trobar que no. Van decidir que i ara, què vols dir, a Europa no s’hi pot anar amb aquest vestit.

Com molts altres, m’he quedat sense candidat. Votaré, segurament, per allò que diuen de la participació i etcètera, però encara no he decidit a qui. I segurament no votaré cap dels partits que recomanava l’ANC, perquè no donaré el meu vot, per esquifit que sigui, a una gent que s’entesten a demostrar un cop i un altre que els seus interessos personals i partidistes passen sempre per sobre d’allò que ells mateixos anomenen, cada vegada que els convé, interessos de país.

Hi ha qui és optimista i pensa que a l’hora de la veritat aquestes persones que paguem amb els nostres impostos faran el que nosaltres diguem. Però el que molts de nosaltres diem és que ja n’estem tips, cuits i farts que fotin sempre la mateixa bestiesa. Que pretenguin que els separen grans diferències ideològiques, que es deuen a la seva base social, que els electors no entendrien aliances contra natura. Però que no havíem quedat que ara el que importava era Catalunya?

Esclar que quina coherència podem esperar d’aquells que s’omplen la boca de valors immarcescibles, raons històriques, espolis i amenaces de desaparició, però que a l’hora de la veritat no són capaços, ja no diguem de lluitar, sinó de no acceptar tanta ignomínia? Als polítics del Principat els és ben igual el que passi a les terres que no els poden donar vots. Els és ben igual la situació de la resta de territoris de parla catalana, que gràcies també a la seva ajuda estan destinats a deixar-ho de ser. A deixar de ser, en realitat.

Critiquem la miopia, l’estretor de mires, la banalitat, l’estupidesa i la mala intenció dels polítics espanyols. La seva visió jacobina d’un Estat que cau a trossos. Però, i els nostres? Que són gaire millors? Se suposa, això sí, que per aquí som més elegants, més amables, més europeus, finalment. Tan europeus que se’ns en refot del que passi a Burjassot, a Maó, a Fraga, a Perpinyà. Però què passa quan el que passa és que es demostra quanta raó tenien els que avisaven que totes les agressions contra la llengua arreu dels països de parla catalana eren una preparació per a l’atac final contra la joia de la corona, aquell territori que ja haurien volgut, valencians, franjolins, balears, rossellonesos, algueresos, poder plorar pels seus ulls?

Del llenguatge dels polítics els francesos en diuen langue de bois. Una llengua de fusta que serveix per tirar una cortina de fum que pretén amagar la realitat. El problema ve quan aquesta cortina és tan espessa que ja no ens permet veure-hi a través i ens creiem els seus discursos. Si és veritat el que diuen, si els que ho diuen es creuen de debò que «tot Europa ens estarà mirant», aviam què els costava ser coherents per una vegada. Sense que hagués de servir de precedent, sense que això els obligués a res. Després s’estranyaran si els parlem en italià.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 23 de maig de 2014 per Marta Hernández Pibernat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.