Autèntic i veritable

Deixa un comentari

Quan jo era jove, fa uns quaranta anys, el dictador agonitzava al llit i nosaltres rebutjàvem la possibilitat de l’indult perquè només apreciàvem les coses autèntiques. Igual com ara es pot portar ser cool o alguna altra cosa que no m’ha arribat, aleshores el més important era ser autèntic.

En aquella època jo em passejava pel món amb un cabàs de palla totalment autèntic. A part d’algun jersei començat –fer mitja a classe mentre els professors s’explicaven: allò sí que era autèntic!– i altres coses que no vénen al cas, hi duia el meu Diccionari de la llengua catalana, més conegut com l’Albertí, de manera que ja aleshores atenia consultes sobre les paraules que es podien dir i les que no, i com s’escrivien les que sí.

El diccionari, el tinc al davant ara mateix. A la portada, tres adhesius: «No volem una Generalitat descafeïnada», «Sóc ciutadà dels Països Catalans» i una ikurriña. A l’última pàgina, una inscripció em diu que el vaig comprar el dia de Sant Jordi del 77 per la mòdica quantitat de 350 pessetes, que per a mi aleshores era molt i que ara equivaldria a poc més de 2 euros. I he de dir que com a autèntic, és força autèntic: tot i les passejades, i l’ús, i l’oblit en què ha passat els últims no sé quants anys, està sencer i no li balla ni un full.

Per aquells dies un amic a qui ja només puc enyorar em va preguntar si vertader –una paraula que havia vist en un anunci– estava ben dit en català. Molt aplicadament ho vam buscar a l’Albertí i ho vam trobar. Semblava estrany, poc autèntic –veritable ens agradava molt més–, però hi era, què hi volies fer. Verdader, en canvi, no hi era. Tampoc no l’inclou el Fabra que em va regalar un altre amic el 23 d’abril del 78.

La febre de l’autenticitat va començar a remetre poc després, no sé si perquè ens vam començar a fer grans i la vam haver de deixar de banda per guanyar-nos les garrofes. Tampoc no sé quina influència hi van poder tenir dues circumstàncies que havien de marcar el país: el menjaxamfrans Josep Lluís Núñez es va convertir en president del Barça i el molt prudent Jordi Pujol en president de la Generalitat. Era molt difícil, ser autèntic, en aquelles condicions!

El cas és que al diccionari que va publicar l’Institut d’Estudis Catalans el 95, se suposava que com a actualització del Fabra, la paraula verdader sí que hi surt. I és el que jo dic sempre: misteris de la ciència. En resum: si creus en una paraula –si creus que és autèntica, catalana i veritable–, tu fes-la servir, que al diccionari ja hi arribarà, si vol.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 16 d'abril de 2014 per Marta Hernández Pibernat

  1. Vols dir que algun dia les “autoritats” estaran d’acord amb mi que atabalar no em serveix per descriure la situació mental que vull expressar quan dic que estic agobiada? Això estaria bé. I en qualsevol cas, sí, ho seguiré fent servir.
    M’ha interessat molt aquest concepte del valor de l'”autenticitat”, i em fa fer-me tot de preguntes sobre els valors que tenen les diferents generacions, què hi influeix, etc. Tantes coses per esbrinar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.