Paranys

A la parada de l’autobús, una mare i una filla s’acomiaden. En una última abraçada han de suplir el temps que feia que no es veien i tot el que passarà fins al pròxim cop. Aquesta abraçada inacabable estableix un corrent de tendresa que fa que el món s’aturi allà mateix. La mare sent que es fon en unes llàgrimes que no vol deixar anar però que finalment se li escapen.

Pastissos: Tau Pibernat
Safata: Asun Bretones

La vida, durant unes hores, durant uns dies, tornarà a ser aquell lloc incòmode on res no té sentit. Al darrere dels llibres, de la feina, de les converses amb els amics hi haurà sempre aquella absència que els rastres de flors, de cortines, penjolls i pastissos subratllen alhora que la fan més suportable. Són rastres d’una presència que la distància no pot esborrar.

(Aquest apunt s’havia de titular «Això és Amèrica» i havia de parlar de joves i no tan joves que viatgen a països llunyans per trobar el seu lloc al món. Per buscar una manera de viure que no contradigui les seves conviccions o simplement per trobar una manera de sobreviure. Era difícil fer-ho lligar amb alguna qüestió de llengua, però ja me n’hauria sortit. De tota manera, ja veieu que faig un parèntesi, que no vol dir que no tracti el tema més endavant.)