Per falta d’ignorància

Uns quants nens juguen al carrer. Així de lluny diria que tenen entre cinc i set anys, són bastant petits, però de vegades als pobles encara passa que els nens juguen al carrer. Parlen en català entre ells, cosa bastant normal si tenim en compte que l’escena és a la Segarra, «cor de Catalunya». Jugant jugant pugen i baixen de la vorera. Passa una dona d’aquella edat que en diem incerta i els diu que vayan con cuidado, que pasan coches. Per què? Potser perquè els nens són negres?

Faig cua al súper. És igual quin sigui: aquí al poble també hi va arribant el progrés i n’hi ha d’unes quantes marques. Conec la caixera; l’altre dia la vaig veure a la taula de l’Assemblea Nacional Catalana, hi feia de voluntària per la campanya Signa un vot per la independència. El cas és que ara està despatxant una gent que van al meu davant, dues persones que per algun comentari que els he sentit sembla que ja fa un bon temps que viuen aquí. La caixera els diu que si quieren bolsa. Per què? Espera’t, ara que m’hi fixo podria ser que fossin genèticament «de fora», d’algun país del Magrib.

Vaig a la deixalleria. Les obres de la casa, que van a batzegades, han tingut una bona empenta últimament amb la visita del meu germà, i això sempre genera molta runa. L’encarregat dels caps de setmana en aquest dipòsit no parla català, però m’entén sense problemes i ens dediquem a comentar l’excel·lència del cotxe que porto, que casualment és igual, fins i tot de color, que el que ell s’acaba de comprar. N’està molt orgullós, de la seva adquisició, tot i que té un cop a la porta del copilot que fa que s’hagi d’obrir amb compte. Un home que també ha vingut a llençar runa ens escolta mentre espera que jo acabi i comenta, molt amable, que es un coche muy bueno. Per què? Perquè el paio de la deixalleria té un defecte de fàbrica que el fa impermeable al català, pel fet d’haver nascut vés a saber on de l’Àfrica que ara en diuen subsahariana?

Quan vivia a Barcelona sentia a dir que als pobles era més fàcil defensar el català, i pensava esclar, als llocs petits la gent s’integra amb més facilitat, la llengua és més viva i present als carrers, etc. Ara no sé si als pobles la gent té més por de desplaure, més voluntat de fer-se entendre costi el que costi –i ja sabem que el català és una llengua estranya i difícil que no serveix per comunicar-se amb estrangers–, o més sentit d’exclusivitat, d’orgull patriòtic: si no li parlo en català ningú no em pot acusar de res, i tot i així deixo clar que no accepto aquesta persona, no l’admeto com a membre de la meva comunitat.

Potser només, com deia aquell, tot és «per falta d’ignorància».

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*