Honi soit qui mal y pense

Honi soit qui mal y pense és el lema de l’Orde de la Garrotera o Lligacama, que tot i el seu nom és el de la casa de Windsor, que regna a la Gran Bretanya des de fa una pila d’anys. Us imaginéssiu que en algun moment els catalans poguéssim tenir com a lema una expressió com ara «Su majestad escoja»? Que el català pogués deixar de vigilar-se la salut?

Com tot organisme viu, la llengua ha de menjar, pair i defecar. Menjar: adquirir totes les paraules i expressions que siguin necessàries per mantenir-se com a instrument de reflexió i comunicació. Pair: assimilar tot el que ha adquirit fent-ho passar pels filtres que converteixen el que era exterior en interior. Defecar: rebutjar i expel·lir tot el que sigui inútil, sobrer o fins nociu.

La llengua, a més, ha de ser omnívora, i no pot rebutjar res per la seva procedència, mètode d’obtenció o sistema de cultiu. Una llengua que no pot menjar de tot no és una llengua sana; una llengua que no substitueix les cèl·lules mortes –les paraules i expressions que per motius diversos van caient en desús– per d’altres de vives –les maneres de dir que responen als moments històrics concrets–, la que no genera paraules i dites noves o es dedica a robar-les a les llengües veïnes, es decandeix i queda condemnada a anar-se extingint.

També està destinada a desaparèixer la llengua que s’acostuma a substituir gratuïtament –sense cap solta, per moda passatgera, per ignorància dels parlants– les formes que li són pròpies per d’altres de procedents d’una altra llengua –més forta, més estesa, més coneguda: amb més prestigi–, perquè es va convertint en un patuès desproveït de somnis i de futur. L’exemple que tenim més a prop d’aquesta patuesització és el que ara es coneix com a catanyol, un nom que sembla simpàtic i tot, que identifica una llengua molt interferida pel castellà que s’assembla tant al català com un ou a una castanya.

D’una banda, doncs, com a organisme viu que és, la llengua està en transformació constant, mentre que, d’una altra banda, ha de saber pair bé tot el que menja i expulsar el que no li convé, si no vol resultar fagocitada per les llengües que l’envolten. El mecanisme que regula l’adquisició, creació i adaptació de les noves maneres de dir –que de vegades responen a noves maneres de fer i de vegades reflecteixen una realitat anterior amb paraules noves– és el que es coneix com a geni de la llengua. Quan aquest mecanisme s’espatlla, la llengua està ben fotuda.

Vergonya, doncs, a qui pensi malament: el català ha d’actuar com si fos la llengua de prestigi que va ser si ho vol tornar a ser, ha de deixar de demanar excuses i s’ha de poder expressar sense por. Només d’aquesta manera aconseguirà que els que la fan servir la respectin. Aleshores potser no necessitaríem que cap institució lingüística ens autoritzés a escriure fregona quan és d’això del que volem parlar, com feia jo l’altre dia. Esclar que aleshores (podem suposar que) tampoc ningú no diria basura per referir-se a les escombraries.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*