Antonio Cebrian Pallares

Mai és massa tard, si es pot dir així, per a examinar les tensions a què ens veiem sotmesos només per participar, ni que sigui vicàriament, del fet d’una existència que, aparentment, no hem demanat, però a la qual no podem renunciar fàcilment. En efecte, malgrat l’extrema duresa que (en molts casos) puguin arribar a comportar les condicions en què l’individu ha de sobreviure, s’imposa, en general, la “programació” de què venim dotats, a fi de mirar de superar qualsevol dificultat (en la mesura possible, esclar) i fer triomfar per damunt de tot el valor “sagrat” fonamental: la vida. La vida pròpia, s’entén, però també, o principalment, la vida dels éssers estimats (sobretot fills) pels quals l’individu s’immolaria. Necessitem, esclar, “creure’ns” el paper que interpretem en aquest drama existencial i, doncs, reprimir la forta sospita que alguna mena de truc hi ha, en tot plegat. Perquè, en moments de tranquil·litat, propicis a la reflexió, qui no s’ha preguntat alguna vegada pel sentit profund de l’imperatiu categòric vital? En aquests casos, sense perdre ni un segon, cal còrrer a ofegar tals embrions de pensaments, no fos cas que trobéssim la resposta. (continua)

La immersió immediata en quefers com més envitricollats millor, o bé en distraccions i diversions (ull a l’etimologia) ens ajudarà a no sucumbir a la temptació apol·línia del “coneix-te a tu mateix”. El déu de Delfos, irònicament, ens convida a la introspecció de forma directa, com si no ens tingués clissats i no sabés el poc cas que li farem, car la condició humana oscil·la perillosament entre la negativitat i la negació.

Cal no confondre, naturalment, aquests conceptes, més aviat antagònics. Vejam: la negativitat consisteix en l’acceptació franca i oberta de la inevitabilitat del dolor. És possible no trobar tan greu la idea de la “comunió” amb l’univers aparent que ens envolta, tot assimilant sense embuts que seríem, així, un duplicat en negatiu de la divinitat. No hi ha “salvació”, ni cel ni infern; només hi ha un etern buit dolorós, cal admetre-ho. No ens fem il·lusions, doncs. Dit d’una altra manera, la negativitat és el reconeixement explícit de la inutilitat de qualsevol temptativa encaminada  a “redreçar” l’ineluctable destí que, en certa manera, ens hem triat. Car, si bé es mira, la mescla de condicionaments a priori i de l’aportació que fem quotidianament al nostre fracàs, ja ens diu molt del fat que ens sotja, oi?

La negació és, per un cantó, la rebequeria infantil que ens enfronta a nosaltres mateixos, car l’obcecació ens priva d’admetre la nostra responsabilitat en el pacte que, intemporalment, signem amb l’absolut, pel que fa a la cura que hem d’aplicar als simbòlics “diners” que l’amo del tros ens ha confiat, segons la preciosa paràbola que l’evangelista atribueix al rabí Jesús. Per una altra banda, la negació és el refús pur i simple de la reconeixença de cap mena de transcendència i, per tant, de cap base sobre la qual edificar un compromís no utilitari. D’aquí l’enorme agraïment i admiració que mereixen aquells cooperants solidaris que (conscientment) no esperen retribució humana ni divina, encara que, “per dins”, és impossible que la mà dreta no sàpiga què fa l’esquerra.