De poetes mediocres i metgies

L’altre dia vaig anar al CAP per una bestiesa que em passava a la mà i em van atendre una infermera molt amable i una metge –potser polonesa?– que semblava competent. Una metge, sí, i no pas una metgessa. Per què?

Doncs perquè el sufix -essa, a més de tenir un matís històric lleugerament pejoratiu, és absolutament innecessari, perquè si tan important era marcar el sexe de la persona que em va atendre, ja s’ha fet amb el determinant una. Si és o no rellevant que a l’hora que vaig anar al metge –a cal metge era abans, quan anaves a fer cua a casa seva i no a un d’aquests ambulatoris tan moderns que ara ens semblen naturals–, les sis de la tarda, sis de les set persones que hi vaig veure treballant fossin dones, això ja seria més tema d’un estudi sociològic, oi?

En anglès, per exemple, hauria dit “a doctor”; la informació pertinent és que em van resoldre el problema que tenia, no si la persona que ho va fer té la capacitat biològica de portar criatures al ventre.

Tenim altres casos en què s’afegeix aquest sufix de manera redundant i prescindible, com ara en el de poeta. Si jo dic que sóc una poeta mediocre, quin dels sentits de la paraula poeta queda fosc, de manera que l’hagi d’aclarir dient que com a poetessa no puc pretendre arribar gaire lluny? És més, en la meva percepció, en certa manera si dic poetessa estic afegint escarn a la derrota que ja accepto amb l’enunciat, sobre el meu escàs valor dins del món de les lletres –catalanes o universals, quina és la diferència?

Hi ha oficis en què es considera, no acabo d’entendre per què, que és important saber el sexe de la persona que l’exerceix. Per què? Potser perquè si diem que l’alcaldessa l’ha tornat a fer queda clar que no en podíem esperar res més? És veritat que els noms que més sonen ara mateix de càrrecs de president d’un municipi exercits per dones són per cobrir de vergonya tot el gremi; quin gremi, però?, el de les dones o el dels alcaldes?, per què m’hauria d’avergonyir a mi com a dona que una altra dona faci malament la seva feina?, no se n’haurien de sentir afectats més aviat el conjunt dels alcaldes, pel que comporta de desprestigi de la política, etcètera, si hi ha qui es pensa que pot ostentar aquest títol amb la frivolitat que ho fan les senyores Botella i Barberá, amb l’accent tancat perquè, com deia aquell, no xerra…

I aquí, a la impensada, ha sortit una altra cosa: les dones com a gremi, que és una categoria mental que em fa tot l’efecte que és al cap de més d’un: com a persona hi ha moltes coses del gènere humà, de la meva espècie, que m’avergonyeixen; ara bé, com a dona no tinc res a veure amb l’actitud ni el posat ni la rereguarda de moltes dones, igual com tampoc no hi ha res que m’acosti a les maneres, els fets i els pensaments de molts homes.

2 pensaments a “De poetes mediocres i metgies

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*