Arxiu de la categoria: llengua

Detalls de premsa

Fa temps, ja ho vaig dir, que visc sense televisió. Això en realitat no té cap importància, perquè si algú em recomana un programa o tinc interès a veure’l perquè hi surt per exemple el meu gendre, per internet ho tinc tot, quan a mi em va bé. Amb la premsa escrita em passa una mica el mateix: a casa no hi entren gaires diaris. Per descàrrec de consciència pago una quota al que acull aquest blog, que entre altres qualitats té les de no incloure secció d’esports i ser d’àmbit plenament nacional, i a primera hora del matí també acostumo a donar un cop d’ull al Guardian –els he promès que els hi pagaré quan les coses em vagin millor–, el diari que vaig triar entre molts d’altres de possibles per mirar-me el món des d’una altra perspectiva. Continua llegint

El castell d’iràs i no tornaràs

Primer de tot, l’anècdota. El meu avi era un senyor de Sevilla, i quan dic això la imatge que en tinc al cap és la d’un home de cabells blancs llisos pentinats enrere i una mica grogosos, que jo em pensava que era de la colònia però es veu que no, que hi ha un blanc de cabells que això ja ho té. (Un remei és posar-s’hi una mena de blauet en xampú que ara ja trobes una mica a tot arreu, encara que has de vigilar perquè n’hi ha que te’ls deixen amb un reflex lila i aleshores ja ets una d’aquelles «noies» que anaven al Saló Rosa.) Em perdo. Un home de cabells blancs, deia, que anava per Martorell amb el barret sevillano i el bastó i que, en aquell temps de por i mudesa de finals dels seixanta, li deia al barber que tenia ganes de morir-se i anar-se’n a l’infern d’una vegada.

Continua llegint

Registre de catalans a l’exterior

Això m’ha fet mal, i ho diré ràpid perquè feia una altra cosa. A la Gene, molta història de catalans i catalanes, però després hi posen un “acusament de recepció” i es queden tan amples; que jo em pregunto: amb els calés que deu haver costat un vídeo tan brillant, didàctic i il·luminador, no hi ha hagut ningú que digués, “Ei, això sona un pèl forçat”? I no és que sigui una expressió “il·legal”, i ara, però què voleu, a mi no em sona gens natural. “Acusament? Quina mena de paraula és aquesta?”, sento que se m’estranyen els meus perennes consultadors idiomàtics… I jo contesto: no era més fàcil dir “justificant de recepció”? O la paraula justificant no tradueix amb fidelitat l’acuse de l’expressió original, acuse de recibo? I potser el problema és tot aquí: traduir fidelment, expressió original, colonialisme lingüístic, catanyol…