Arxiu de la categoria: General

Al banc de treball (2)

En aquesta casa on visc hi vaig trobar, penjat en una paret, un fragment del poema XXI de Les contemplations de Victor Hugo. He llegit algunes coses d’aquest home i espero que en algun moment en vagarà de parlar-ne en un altre lloc, però a la seva poesia he d’admetre que no m’hi he acostat. Suposo que sempre m’ha fet l’efecte que un prosista tan poderós no podia ser gaire bo escrivint versos, però això semblen més aviat manies meves que m’hauria d’anar traient del cap. Continua llegint

Al banc de treball (1)

L’altre dia vaig somiar que em trobava tot de monedes –com a dada curiosa, eren de 50 peles– enmig de no sé on. Quan em vaig despertar vaig pensar «Mala cosa»: en algun lloc em sembla haver llegit que si somiaves calés era senyal que no en tindries. I en efecte: ho tenia tot preparat per quan em toqués la grossa de cap d’any, però es veu que em vaig descuidar de comprar el número i el premi no es va repartir. Que hi ha qui diu que haurien d’haver tornat a fer girar el bombo, que això que els diners se’ls quedi l’estat fa lleig. Continua llegint

Una llista de país

Ahir, 9 de novembre, plovisquejava mentre fèiem cua per votar. Tothom anava amb paraigua, menys els despistats que ens l’havíem deixat. Se’ns acosta una dona i ens diu «Tomen este, me lo devolverán cuando lleguemos a la puerta». Després vam veure el que és sens dubte la imatge del dia: l’Artur Mas i el David Fernández en una abraçada que no figurava al guió. Satisfets tots dos, contents tots dos, emocionats tots dos, com a mínim tant com molts dels que en vam veure la gravació. Continua llegint

Joc de vocals

Devia ser el primer any que anava a la universitat, aquell curs 1975-76 que molts teníem l’esperança que per fi s’obririen totes les portes. La Universitat de Barcelona va convocar un concurs de poesia –no sé si era el primer, no sé si va tenir continuïtat– i m’hi vaig presentar. La proclamació dels premis era a una hora del vespre que per a mi ja era la nit, vaig haver de demanar autorització per anar-hi i allà es va acabar el secret.

Continua llegint

Omplir pantalla

D’alguns actors de cine es diu que omplen pantalla. D’aquesta manera es descriu un estrany efecte que fa que la seva presència a l’escena d’una pel·lícula esborri o dilueixi la figura dels altres personatges que hi apareixen. Tots tenim al cap alguns noms. Són actors que de vegades intenten passar amb discreció per una seqüència que no els pertany, per dir-ho així, però no se n’acaben de sortir i es mengen tot el repartiment.

Continua llegint

Que si hi vols sucre

En aquells anys de la picor que tenen una sospitosa tendència a començar-me aquests escrits, un capellà que venia de les missions, molt modern i avançat, ens explicava a les noies que aleshores tenia per audiència que ell no tenia res en contra del tabac, però que havia observat que els joves que de vegades acollia, quan els preguntava si volien sucre al cafè, posem per cas, s’hi havien de pensar molta estona per poder decidir una cosa tan senzilla com això: perquè havien fumat marihuana, era, i amb això havíem d’entendre que potser aquella droga no era tan interessant, si embotava el cervell d’aquella manera.

Continua llegint

S’ha trobat maquinari nou

Ja és un lloc comú dir que abans per treballar els del meu sector només necessitàvem una màquina d’escriure, un boli vermell –més modernament, un ròl·ler– i típex a dojo. També ho és que podíem continuar treballant encara que se n’anés l’electricitat, amb una espelma si calia, amb un llum de carbur o de càmping. I també que això dels ordinadors ens ha simplificat molt la vida a tots plegats. Muntanyes de paper que abans no sabies on ficar, documentació que mai no estaves del tot segur del moment que ja la podies llençar, ara s’ha reduït a l’espai físic del disc dur, i a aquell que en diem virtual, però que de fet no ho és, del núvol.  Continua llegint

Llengua de fusta

S’acaba la campanya per aconseguir representació en aquesta Europa que no creu en nosaltres. Per a mi, com per a molts, era important que en aquestes eleccions Catalunya hi presentés una sola veu, però aquests polítics que figura que han de recollir els desitjos d’aquells en nom de qui figura que parlen van trobar que no. Van decidir que i ara, què vols dir, a Europa no s’hi pot anar amb aquest vestit.

Continua llegint