Arxiu de la categoria: General

La guerra és la pau

La guerra és la pau i l’odi és l’amor. D’aquests lemes de la novaparla de 1984 (visionari George Orwell) en trobem constantment exemples d’aplicació en la nostra (mediàtica, mediatitzada) vida actual. «Repeteix mil vegades una mentida, i es convertirà en veritat» (infame Joseph Goebbels). I és així: en aquest temps de postveritat, sentim i repetim les mentides fins que es converteixen en obvietats. La paraula postveritat mateixa, tan ofensiva, el que fa és arraconar el seu antecessor pregoogleguià, mentida, que té aquell matís de falsedat tan poc convenient per agitar les masses amb la santa indignació de les causes justes. Continua llegint

Detalls de premsa

Fa temps, ja ho vaig dir, que visc sense televisió. Això en realitat no té cap importància, perquè si algú em recomana un programa o tinc interès a veure’l perquè hi surt per exemple el meu gendre, per internet ho tinc tot, quan a mi em va bé. Amb la premsa escrita em passa una mica el mateix: a casa no hi entren gaires diaris. Per descàrrec de consciència pago una quota al que acull aquest blog, que entre altres qualitats té les de no incloure secció d’esports i ser d’àmbit plenament nacional, i a primera hora del matí també acostumo a donar un cop d’ull al Guardian –els he promès que els hi pagaré quan les coses em vagin millor–, el diari que vaig triar entre molts d’altres de possibles per mirar-me el món des d’una altra perspectiva. Continua llegint

Collint mores (i 2)

La repetició, doncs, ens fa experts, i això el mercat de treball ho valora. I ho retribueix en forma de feina, cosa que és més aviat poc imaginativa. També, per la mateixa paradoxa, l’única manera d’evitar que una feina es faci monòtona i repetitiva és procurar fer-la sempre millor, sempre tan bé com se sap i una mica més, i la conseqüència no és evitar haver de tornar a fer un altre cop el que ja hem demostrat que sabem fer, sinó més oportunitats, o oportunitats més ben retribuïdes –i en rares ocasions totes dues coses–, de tornar a fer[1] un altre cop el mateix, i un altre cop, i un altre. Si això no és avorrit ja em direu què ho és. Continua llegint

Collint mores (1)

S’acaba l’agost, mes de la inexistència i la inanitat pels nostres rodals, i també de la ignomínia,[1] i comença el setembre, el mes de la represa. Aquests són els dies –setmana amunt, setmana avall– que recupero una petita part de la cultura caçadora-recol·lectora que ens ha portat fins on som. Aquest any que gairebé ha plogut més que els altres set (sumats) que fa que visc aquí a la Segarra, la collita és esplèndida, i ara que he entrat a la seixantena i cullo les mores amb tisores de podar, guants i ulleres m’agafa per pensar, mentre em barallo amb els esbarzers, en les feines repetitives, mecàniques.

 

Continua llegint

Llençar els vots

Començo a escriure això el diumenge 3 de gener al vespre, després de saber que l’última votació de la CUP s’ha decantat per no investir l’Artur Mas com a president de la Generalitat i, doncs –afegeixen tots els mitjans, comentaristes i assimilats–, per la convocatòria d’unes altres eleccions. Admeto que fa més de tres mesos que estic enfonsada en un mar de dubtes. Per què? Doncs perquè el 27 de setembre del 2015 vaig votar la CUP, sobretot com a garantia que el procés no s’aturaria, que no ens quedaríem empantanegats en el famós processisme, que el pròxim Onze de Setembre seria ben bé l’últim que hauríem de sortir a fer la gimcana independentista, i que seria més de celebració (ja hi som, ja ho tenim!) que reivindicativa. Continua llegint

Quin és el missatge?

No vaig seguir La Marató de TV3; no ho faig mai, igual com no segueixo les jornades electorals per televisió. Com que fa anys que l’antena no em funciona, això no deixa de ser natural, oi? Sempre penso que un dia l’arreglaré, però ei, sense presses. Potser és això el que fa que les imatges televisives que m’arriben em sobtin més que si les veiés sempre? Això no ho acabo de saber; ara, dubto que una imatge com aquesta em pogués deixar de sorprendre mai:

Els periodistes Ana Boadas i Toni Cruanyes, presentadors de 'La Marató' 2015

Continua llegint

Temps estranys

InstagramCapture_b973cd68-884a-46bd-a505-bcae55b57cadVivim temps estranys. Diries, per exemple, que aquest és un mes d’agost normal, amb celebracions arreu que ja no recorden el final de la collita. Però la collita s’ha acabat, igualment, i no ha sigut tan dolenta com alguns auguraven, després d’una primavera especialment seca. Però entrem al mes d’agost enmig d’unes tempestes que no saps dir si són tardorals i que t’han fet afirmar algun cop –i potser és veritat que de vegades parles només per no callar, sense saber ben bé què dius– que ens estem tropicalitzant, amb aquestes calors inusuals i aquests aiguats, més propis del mes de setembre, que la terra no pot absorbir. Continua llegint

Paisatges mentals

Les persones desapareixen de la nostra vida per motius diversos. S’esvaeixen de la nostra quotidianitat pel canvi del domicili familiar, pel trasllat a un altre punt del planeta, per desacords i divergències que amb el temps es van fent insuperables, per tota mena de raons i per cap raó en especial, per la simple pèrdua del costum de veure-les. També desapareixen perquè es moren. Continua llegint

Històries del RACC

A principis del mes de desembre, entrant a Barcelona per la Diagonal, un cotxe va donar un cop tan fort pel darrere al que jo portava que el va enviar contra el del davant. Com que en els gairebé quaranta anys que fa que tinc carnet és el meu primer accident, vaig pensar que tenia sort quan el conductor del vehicle responsable va admetre de seguida que era culpa seva, que s’havia despistat, que li sabia tan greu i que per la seva banda no hi hauria cap problema. Vam omplir el «Comunicat amistós d’accident», com a persones civilitzades; quan se n’anava, l’home em va donar la seva targeta i em va dir que si tenia cap dubte que li truqués, que ell treballa precisament en assegurances. Vaig trucar a la grua, em van portar el cotxe al taller, va quedar pendent de peritatge. Fins aquí tot molt bé. Continua llegint

Meditació metafísica

La vida del pobre treballador de la lletra és plena de paranys, que de vegades el porten a meditar llargues estones sobre conceptes que no han atret mai l’atenció de les persones que es preocupen per qüestions metafísiques normals, com ara què vol dir que l’Univers és finit?; si ho és, més enllà què hi ha? I abans del Big Bang, què hi havia? Només aquella força que alguns consideren omnipotent i anomenen déu? Continua llegint