Paranys

Uns quants nens juguen al carrer. Així de lluny diria que tenen entre cinc i set anys, són bastant petits, però de vegades als pobles encara passa que els nens juguen al carrer. Parlen en català entre ells, cosa bastant normal si tenim en compte que l’escena és a la Segarra, «cor de Catalunya». Jugant jugant pugen i baixen de la vorera. Passa una dona d’aquella edat que en diem incerta i els diu que vayan con cuidado, que pasan coches. Per què? Potser perquè els nens són negres?

Honi soit qui mal y pense és el lema de l’Orde de la Garrotera o Lligacama, que tot i el seu nom és el de la casa de Windsor, que regna a la Gran Bretanya des de fa una pila d’anys. Us imaginéssiu que en algun moment els catalans poguéssim tenir com a lema una expressió com ara «Su majestad escoja»? Que el català pogués deixar de vigilar-se la salut?

Un amic que cita Mao i Lenin en castellà es pregunta on seria aquest país si no hi hagués hagut el Franco, si el cop d’estat hagués fracassat. La suposició és que seríem en un lloc semblant al d’ara, però amb més tradició democràtica, amb més costum de votar, amb menys cadells criptofalangistes. Ara bé, anant una mica més enllà podríem imaginar que viuríem en un país amb una llengua normal.

Em truca una persona que pensa que li dec calés i em saluda dient «Buenos días». «Bon dia», li contesto, i a partir d’allà la conversa segueix en català. Potser s’hauria de reformular la frase aquella del Josep Pla i dir que el meu país és aquell que quan et diuen «Buenos días» pots contestar «Bon dia» sense que et pengin el telèfon. (més…)