Paranys

D’alguns actors de cine es diu que omplen pantalla. D’aquesta manera es descriu un estrany efecte que fa que la seva presència a l’escena d’una pel·lícula esborri o dilueixi la figura dels altres personatges que hi apareixen. Tots tenim al cap alguns noms. Són actors que de vegades intenten passar amb discreció per una seqüència que no els pertany, per dir-ho així, però no se n’acaben de sortir i es mengen tot el repartiment.

En aquells anys de la picor que tenen una sospitosa tendència a començar-me aquests escrits, un capellà que venia de les missions, molt modern i avançat, ens explicava a les noies que aleshores tenia per audiència que ell no tenia res en contra del tabac, però que havia observat que els joves que de vegades acollia, quan els preguntava si volien sucre al cafè, posem per cas, s’hi havien de pensar molta estona per poder decidir una cosa tan senzilla com això: perquè havien fumat marihuana, era, i amb això havíem d’entendre que potser aquella droga no era tan interessant, si embotava el cervell d’aquella manera.

Hi havia una vegada, allà en el temps que els sindicats lluitaven pels drets laborals i no per la seva simple pervivència com a mediadors entre el poder econòmic i polític i els treballadors, un munt de gent plens d’empenta que se’ls havia ficat a la ceba que havien de construir un país.

Alguns ja m’heu sentit a dir alguna vegada que una de les raons –i no la menys important– que van portar el diari Avui de l’entusiasta acollida inicial a la marginació i l’oblit va ser el model de llengua. L’ús persistent de formes obsoletes i literàries aixecava una barrera que a la gent del carrer no li era gens fàcil salvar. (més…)

Els dies de mercat el poble bull d’activitat. Hi ha fins i tot embussos de trànsit, i si no el coneixes com ja el vaig coneixent jo, diries que és un altre, que no és el d’ahir, somort i sense esma, sense vida al carrer.

Quan jo era jove, fa uns quaranta anys, el dictador agonitzava al llit i nosaltres rebutjàvem la possibilitat de l’indult perquè només apreciàvem les coses autèntiques. Igual com ara es pot portar ser cool o alguna altra cosa que no m’ha arribat, aleshores el més important era ser autèntic. (més…)

L’exhibició pública de la falta de respecte i la mala educació, com a actituds a promoure entre la ciutadania; el menyspreu absolut envers els representants democràticament elegits d’aquells en nom dels quals figura que es governa; el cinisme amb què s’afirma que la guerra és la pau, que l’odi és l’amor i que la història és una fal·làcia opinable sempre que no sembli donar suport a l’argumentari propi.

A la parada de l’autobús, una mare i una filla s’acomiaden. En una última abraçada han de suplir el temps que feia que no es veien i tot el que passarà fins al pròxim cop. Aquesta abraçada inacabable estableix un corrent de tendresa que fa que el món s’aturi allà mateix. La mare sent que es fon en unes llàgrimes que no vol deixar anar però que finalment se li escapen.

Pastissos: Tau Pibernat
Safata: Asun Bretones