Arxiu de l'autor: Marta Hernández Pibernat

Quant a Marta Hernández Pibernat

Marta Hernández Pibernat (Barcelona, 1958) treballa des del 1977 en el camp de l'edició, en el qual ha dut a terme sobretot tasques de correcció (d'estil i tipogràfica), a més de traducció (català, castellà, francès, italià, anglès), revisió de traduccions (al català i al castellà del francès, l'italià, l'anglès, el portuguès i l'alemany) i redacció. Del 2002 al 2010 va treballar a la secció d'edició del diari Avui, on va aprendre unes quantes de les coses que no sabia i va conèixer tot de gent interessant. Des del 2010 viu en un poble perdut del que a ella li agrada dir-ne el desert de la Segarra, que en realitat no és gaire desert i que a la primavera hi ha qui diu que sembla Irlanda, de tan verd, mentre que a l'hivern té dies que li recorden les Terres Altes d'Escòcia –les Highlands és el nom que no se li esborra–, de novel·les que va llegir fa mil dos-cents anys. Us hi podeu posar en contacte per correu, per mitjà d'un comentari aquí mateix o anant-la a veure a la Prenyanosa (http://ca.wikipedia.org/wiki/La_Prenyanosa): recentment ha redescobert els plaers de la cuina i està estudiant obrir una residència per a pixapins, que diu que tenen tanta sortida.

Històries del RACC

A principis del mes de desembre, entrant a Barcelona per la Diagonal, un cotxe va donar un cop tan fort pel darrere al que jo portava que el va enviar contra el del davant. Com que en els gairebé quaranta anys que fa que tinc carnet és el meu primer accident, vaig pensar que tenia sort quan el conductor del vehicle responsable va admetre de seguida que era culpa seva, que s’havia despistat, que li sabia tan greu i que per la seva banda no hi hauria cap problema. Vam omplir el «Comunicat amistós d’accident», com a persones civilitzades; quan se n’anava, l’home em va donar la seva targeta i em va dir que si tenia cap dubte que li truqués, que ell treballa precisament en assegurances. Vaig trucar a la grua, em van portar el cotxe al taller, va quedar pendent de peritatge. Fins aquí tot molt bé. Continua llegint

Meditació metafísica

La vida del pobre treballador de la lletra és plena de paranys, que de vegades el porten a meditar llargues estones sobre conceptes que no han atret mai l’atenció de les persones que es preocupen per qüestions metafísiques normals, com ara què vol dir que l’Univers és finit?; si ho és, més enllà què hi ha? I abans del Big Bang, què hi havia? Només aquella força que alguns consideren omnipotent i anomenen déu? Continua llegint

Al banc de treball (2)

En aquesta casa on visc hi vaig trobar, penjat en una paret, un fragment del poema XXI de Les contemplations de Victor Hugo. He llegit algunes coses d’aquest home i espero que en algun moment en vagarà de parlar-ne en un altre lloc, però a la seva poesia he d’admetre que no m’hi he acostat. Suposo que sempre m’ha fet l’efecte que un prosista tan poderós no podia ser gaire bo escrivint versos, però això semblen més aviat manies meves que m’hauria d’anar traient del cap. Continua llegint

Al banc de treball (1)

L’altre dia vaig somiar que em trobava tot de monedes –com a dada curiosa, eren de 50 peles– enmig de no sé on. Quan em vaig despertar vaig pensar «Mala cosa»: en algun lloc em sembla haver llegit que si somiaves calés era senyal que no en tindries. I en efecte: ho tenia tot preparat per quan em toqués la grossa de cap d’any, però es veu que em vaig descuidar de comprar el número i el premi no es va repartir. Que hi ha qui diu que haurien d’haver tornat a fer girar el bombo, que això que els diners se’ls quedi l’estat fa lleig. Continua llegint

Una llista de país

Ahir, 9 de novembre, plovisquejava mentre fèiem cua per votar. Tothom anava amb paraigua, menys els despistats que ens l’havíem deixat. Se’ns acosta una dona i ens diu «Tomen este, me lo devolverán cuando lleguemos a la puerta». Després vam veure el que és sens dubte la imatge del dia: l’Artur Mas i el David Fernández en una abraçada que no figurava al guió. Satisfets tots dos, contents tots dos, emocionats tots dos, com a mínim tant com molts dels que en vam veure la gravació. Continua llegint

Joc de vocals

Devia ser el primer any que anava a la universitat, aquell curs 1975-76 que molts teníem l’esperança que per fi s’obririen totes les portes. La Universitat de Barcelona va convocar un concurs de poesia –no sé si era el primer, no sé si va tenir continuïtat– i m’hi vaig presentar. La proclamació dels premis era a una hora del vespre que per a mi ja era la nit, vaig haver de demanar autorització per anar-hi i allà es va acabar el secret.

Continua llegint

Omplir pantalla

D’alguns actors de cine es diu que omplen pantalla. D’aquesta manera es descriu un estrany efecte que fa que la seva presència a l’escena d’una pel·lícula esborri o dilueixi la figura dels altres personatges que hi apareixen. Tots tenim al cap alguns noms. Són actors que de vegades intenten passar amb discreció per una seqüència que no els pertany, per dir-ho així, però no se n’acaben de sortir i es mengen tot el repartiment.

Continua llegint

Que si hi vols sucre

En aquells anys de la picor que tenen una sospitosa tendència a començar-me aquests escrits, un capellà que venia de les missions, molt modern i avançat, ens explicava a les noies que aleshores tenia per audiència que ell no tenia res en contra del tabac, però que havia observat que els joves que de vegades acollia, quan els preguntava si volien sucre al cafè, posem per cas, s’hi havien de pensar molta estona per poder decidir una cosa tan senzilla com això: perquè havien fumat marihuana, era, i amb això havíem d’entendre que potser aquella droga no era tan interessant, si embotava el cervell d’aquella manera.

Continua llegint

S’ha trobat maquinari nou

Ja és un lloc comú dir que abans per treballar els del meu sector només necessitàvem una màquina d’escriure, un boli vermell –més modernament, un ròl·ler– i típex a dojo. També ho és que podíem continuar treballant encara que se n’anés l’electricitat, amb una espelma si calia, amb un llum de carbur o de càmping. I també que això dels ordinadors ens ha simplificat molt la vida a tots plegats. Muntanyes de paper que abans no sabies on ficar, documentació que mai no estaves del tot segur del moment que ja la podies llençar, ara s’ha reduït a l’espai físic del disc dur, i a aquell que en diem virtual, però que de fet no ho és, del núvol.  Continua llegint