La paella mecànica

“És la economia, estúpid!”. Alguns periodistes i experts en màrqueting polític nord-americans van dir que aquesta frase pronunciada pel ex-president d’EUA Bill Clinton en un debat electoral televisiu amb G.Bush pare, li va valdré per guanyar unes eleccions presidencials.

Algú hauria de dir aquesta frase també a Espanya quan en qualsevol fòrum polític o mediàtic es discuteix sobre les conseqüències que s’en derivarien en l’hipotètic cas que en les eleccions del pròxim 27-S les dues llistes independentistes que s’hi presenten obtingueren una majoria i el procés independentista a Catalunya avançara imparablement cap a la seua plena realització.

Però ningú ho diu. Almenys fins als últims dies. Potser perquè ningú no s’atrevia a dir-lo obertament i en públic. Perquè no és només la unitat d’Espanya el que podria estar en joc en aquestes eleccions que l’establishment espanyol segueix entestat a qualificar només d’autonòmiques. És la seua economia global el que es juga en aquest envit. És a dir, ni més ni menys que la seua pròpia supervivència econòmica, la seua viabilitat com a estat. Cosa molt més important que la seua pròpia unitat. No es pot parlar d’unitat d’alguna cosa que senzillament pot fins i tot deixar d’existir, almenys en els termes en què la coneixem ara.

En abril de 2013 Matthew Francis Parris, periodista anglès i antic polític del partit conservador del Parlament britànic, escrivia sobre Catalunya en la seua columna setmanal del prestigiós diari The Times.

En el seu article “Catalonia is a bigger Timebomb than Cyprus” afirmava en parlar del proposat referèndum per la independència que el seu resultat podria representar per al projecte europeu una bomba de rellotgeria més gran que la fallida de Xipre, i deia textualment que “…el mal que el separatisme català pot fer al que quedaria d’Espanya és alhora un argument contra el separatisme i una potencial arma letal en mans dels separatistes“.

El periodista de The Times estenia el problema molt més enllà de l’economia espanyola, que patiria un impacte de tal magnitud que la portaria a la seua completa desestabilització durant molt de temps. I que també afectaria a països com Portugal, país endeutat amb la banca madrilenya, així com els països del nord d’Europa, sobretot Alemanya i França, amb els que els bancs espanyols es troben fortament endeutats. Al seu parar això obriria a la Comunitat europea un nou front d’incertesa financera, molt més devastador del que va succeir amb Xipre en març del 2013, segons Parris.

Fa uns mesos una anàlisi feta pels economistes Ben Silis i Esteban Duarte a Bloomberg, una de les companyies d’assessorament financer més influents del món, recollia les opinions de dos experts financers de Frankfurt i de la City de Londres, on es deia literalment que “La ruptura d’Espanya perjudicaria greument la sostenibilitat del seu deute. Si els separatistes tenen èxit, el risc de default augmentaria considerablement“. Els seus pronòstics disparaven la prima de risc espanyola fins a 500 punts bàsics, a nivells similars als que va tindre Espanya quan estigué a la vora del rescat financer.

Les xifres fredes i objectives avalen plenament aquesta hipòtesi.

Catalunya representa actualment un 19% del PIB espanyol, uns ingressos per a l’estat per balança fiscal positiva d’entre 8 i 15 milions d’euros anuals (depenent del càlcul utilitzat), un 26% de les seues exportacions a l’estranger i rep un 26% del seu turisme (una font de riquesa d’altíssim impacte en l’economia espanyola). Per la frontera de la Jonquera ixen a Europa més del 70% de les exportacions espanyoles per terra, tot un problema per a les mercaderies espanyoles en cas de topar-se amb duanes en la seua eixida cap al continent.

Algú s’imagina el cataclisme econòmic que suposaria per a Alemanya si el lander de Baviera s’independitzara, una regió on es concentra un dels teixits industrials més potents i exportadors del país? Baviera representa un 17.7% del PIB de Alemanya. Catalunya encara més per a Espanya, un 19%.

O el que suposaria per a l’economia de la UE, la primera potència econòmica del món, que França abandonara l’eurozona? França representa un 16% del PIB europeu. Catalunya el 19% per a Espanya. O que dos països com Itàlia i Espanya, la quarta i la cinquena economies, respectivament, ho feren també alhora? La suma d’ambdues economies suposa el 17% del total europeu, menys que el pes en riquesa que representa Catalunya per a Espanya.

Així doncs, podem suposar que sota totes aquestes crides que escoltem a un patrioterisme ultramuntà què apel·la a un sentiment de cor, en realitat oculta la por que tenen les elits polítiques i financeres dirigents de l’Estat espanyol a les conseqüències econòmiques i, per tant, a la més que probable fallida financera que esdevindria de la indepèndencia de Catalunya.

El capitalisme extractiu castís espanyol, representat en bona mesura per les famílies tradicionals de l’oligarquia empresarial i financera que formen part de l’accionariat i dels consells d’administració de les grans empreses de l’IBEX-35, què viuen en bona part dels decrets del BOE i de la inversió de borsa, es fonamenta històricament en factors com ara l’existència de monopolis estatals, en la pràctica per part dels successius governs espanyols d’un capitalisme subvencionat que afavoreix els seus interessos financers i en la massiva transferència de diners públics a l’esfera privada, en concret als seus contes de resultats.

Determinats territoris perifèrics que han desenvolupat històricament economies de concepció clarament diferenciada a la d’aquest capitalisme financer, extractiu i subvencionat, han estat en bona part els sostenidors del sistema financer espanyol. I el principal d’aquests territoris és Catalunya.

Per això les classes dirigents espanyoles saben que l’actual sistema econòmic i financer espanyol, basat en bona part en pràctiques parasitàries d’extracció de riquesa de determinats territoris i de transferència a uns altres, literalment s’enfonsaria si Catalunya deixara de ser part d’Espanya.

Espanya es juga, ni més ni menys, la seua supervivència i la seua viabilitat com a país i com a referència al sud del continent europeu.

L’”Una-grande-y-libre” deixaria així de ser per sempre “una”, de ser tan gran i mai ha estat lliure. Un miratge.

Les raneres de la bèstia amenaçada poden ser molt perilloses. Ja ho estem comprobant en el allau d’amenaces que estem escoltant dia sí dia també en boca de polítics i de periodistes en els mitjans de comunicació.

Però açò ni tan sols ha començat encara. Si el 27-S una majoria del poble català es pronuncia en favor d’iniciar el procés d’independència, els esdeveniments podrien precipitar-se i es fa difícil predir quin seria el límit, fins a on pot arribar la bèstia ferida.

Seria el moment en què els catalans tindrien que mostrar obertament, però sobretot fermament al món, que volen passar de tindre un “desig” a tindre una “voluntat”. La voluntat decidida d’esdevenir un poble lliure i de viure en un nou estat en el món.

València, a 8 de setembre de 2015.