La paella mecànica

Primer va ser José Joaquín Ripoll, president de la Diputació i del PP d’Alacant, qui va ser detingut per la Policia Nacional en 2010 en una operació coordinada per la Fiscalia Anticorrupció dins de l’operació Brugal.

Després va ser Carlos Fabra, president de la Diputació i del PP de Castelló, qui va ser condemnat a 4 anys presó el 2013, ara complint la seua condemna.

Dissabte passat era Alfonso Rus, president de la Diputació i del PP de València, qui era fulminantment cessat per Alberto Fabra davant l’evidència de la seua implicació en el cobrament de comissions il·legals en el cas Imelsa.

Els enregistraments magnetofònics que li inculpaven van ser determinants. Ací no hi havia luxes de vestits d’Emidio Tucci, de corbates de seda, de bosses de Louis Vuitton o paraules d’amor com “te quiero un huevo”, tal com succeïa en la trama Gurtel, que van portar a la banqueta dels acusats a l’expresident Camps. Ací l’assumpte era molt més barroer, tant com escoltar a Rus comptant un feix de bitllets de 500 euros amagat en un cotxe. La prova en poder de la Fiscalia havia estat proporcionada des del propi partit, “foc amic” va dir ell.

El poder de la Diputacions no és més que el “poder local” que manté el centralisme carpetovetònic espanyol en les seues províncies des del segle XIX. Una institució política que es manté viva en la majoria dels casos gràcies al caciquisme, a l’amisguisme i al clientelisme més corruptes. Un cavall de Troia del govern central a les perifèries amb el que pretén assegurar la fidelitat i el servilisme de les elits locals a les elits polítiques de Madrid.

Els Corleone de la pel,licula “El Padri” es van fer forts eliminant a les famílies que els disputaven el poder i el control del joc i de la droga. Al PP la dinàmica és semblant. Zaplanistes contra Campistes, Fabristes contra Rusistes. Com els Corleone, les diferents famílies del PP es disputen el poder i per aconseguir-ho no dubten en clavar imaginaris punyals a l’esquena dels membres de la família rival. La finalitat no és altra més que obtenir les majors cotes de poder possible que els permeta estar en situació de col·locar els seus peons en els llocs de màxima influència política i econòmica, per tal de poder fer i desfer allò que els vinga de gust. El objectiu final és poder enriquir-se el màxim possible.

Així funciona la màfia, i així funciona el PP a València.

Ara els polítics del PP, fins i tot fins els més propers a Rus com Rita Barberà, ens volen fer creure que estan “avergonyits” amb el que s’ha pogut sentir en les gravacions que inculpen al ja expresident de la Diputació de València.

Però la realitat és molt diferent. Ningú no està possiblement sorprès ni molt menys avergonyit. Rus ha caigut no per ser corrupte, sinó simplement perquè ho han enxampat. O millor dit, perquè una altra família del PP valencià ha servit el seu cap en safata de plata a Fabra.

I Fabra ho ha hagut de sacrificar, no perquè li semble immoral el que ha fet, sinó simplement perquè és poc higiènic i embruta la seua imatge de cara a la galeria, es a dir, cap a la opinió pública i els seus potencials votants.

La guerra està servida dins del PPCV. Els ganivets estan ara volant a l’altura dels caps de nombrosos dirigents del partit al País Valencià. Veurem qui serà el proper en caure, si és que Mariano en la seua visita a València demà dimarts no pega un fort cop de puny sobre la taula i posa ordre entre les famílies rivals de la Cosa Nostra valenciana.

València, a 4 de maig de 2015.