La paella mecànica

Ahir, després del naufragi d’una nova pastera al Canal de Sicília amb 700 morts, es tanca una setmana amb la mort de més d’un miler d’immigrants en el naufragi de dues embarcacions precàries al mediterrani.

En un nou exercici d’indecència, de demagògia i de cinisme, les autoritats Polítiques de l’UE han instat els governs de la Unió a recolzar accions per protegir els immigrants a la Mediterrània. “Hem dit massa vegades mai més. Ara és temps ja que la Unió Europea aborde aquestes tragèdies sense demora. Hem de salvar vides humanes tots junts, igual que tots junts hem de protegir les nostres fronteres i lluitar contra el tràfic d’éssers humans“.

En aquest cas aquest immens cementiri marítim ha estat, una vegada més, en les aigües pròximes a l’illa italiana de Lampedusa.

Tant se val. Perquè aquest cementiri d’africans s’estén, sense solució de continuïtat, des de Canàries a les costes de Grècia, una extensió proporcional a la insensibilitat que manifestem els europeus cap a una catàstrofe humanitària que poc o gens ens sembla importar.

Tots ells són el reflex d’un brutal drama personal, social i col.lectiu que tot just mereix habitualment uns discrets titulars a la premsa diària o uns minuts als telediaris de les grans cadenes audiovisuals espanyoles, excepte quan la massacre és tan gran que els resulta impossible d’amagar, per més que els agradaria, com ha sigut el cas aquesta setmana passada.

La lluita de moltíssims milers d’africans al llarg de molts anys en recerca de la seua llibertat a les nostre terres, no és res més que el resultat patètic de les nostres correries colonials durant molts segles per tot arreu del devastat continent africà que les hem deixat com a criminal herència.

Potser Europa espera que després de centúries de saquejar Àfrica, despullant-los de la seua cultura pròpia, dels seus recursos materials i humans, d’injectar-los amb la nostra febre perniciosa del consum, anem a continuar vivint tancats com en una fortalesa inexpugnable, a l’interior de la qual nosaltres, els seus habitants, ens donen a un consum desenfrenat i espoliador dels recursos del planeta, mentre fora de la nostra fortalesa s’estén la fam, la misèria, l’explotació i la desesperació generalitzades?

En el conte d’Edgar Allan Poe “La màscara de la mort vermella“, es simbolitza la inutilitat de l’intent del Príncep de tancar-se en el seu palau a donar festes, fins que la pesta passara a l’exterior… però la mort va acabar entrant igual en el seu Palau.

Europa és rica gràcies, en gran manera, a tot el que va espoliar a l’Àfrica.

Potser estem esperant que els africans famolencs es queden a sa casa, patint les conseqüències dels robatoris europeus, mentre les societats europees gaudim d’alts estàndards de vida?

Algú creu que és tolerable que qui els va saquejar, matar i violar al llarg de segles, s’avingue ara a pontificar i donar-los lliçons sobre moral internacional i drets humans?

No recorden els anglesos les seues massacres a Kenya, o les despulles en que van convertir Rhodèsia?…

No recorden els francesos l’immens robatori que feren a Dakar, i de quina manera van saquejar sense escrúpols Costa d’Ivori?…

No recorden els alemanys els camps de concentració de Namíbia i els cranis del poble herero, que encara es conserven al Museu de medicina de Berlín ?…

No recorden els belgues les seues atrocitats comeses en el Congo?…

No recorden els portuguesos les seues excavacions depredadores a Angola, a la recerca d’or, o els seus caceres d’esclaus a Moçambic… qui va regar de sang de xiquets innocents les mines de diamants de Serra Lleona?…

I ara resulta que els europeus ens permetem el luxe de ficar aquests bastions de misèria, patiment i mort a les nostres fronteres exteriors per repel.lir tots aquests desesperats, d’assassinar, de tancar i de deportar aquests fugitius que apleguen a les nostres costes.

Si Europa fora coherent amb les seues pròpies polítiques de drets humans, hauria d’acollir-los amb els braços oberts i suplicar perdó de genolls, oferint compartir alguna cosa de les moltes que els varem furtar i espoliar de les seues terres.

I el més curiós de tot és que aquests angoixats fugitius no demanen el que els correspondria en justícia, que no seria una altra cosa més que la devolució del que legítimament els pertany… tan sols demanen una almoina, vendre’ns quincalla a les places, treballar explotats als nostres camps, repartir diaris o netejar els parabrises del nostres cotxes… i tot i així no els volem!

La nostra ceguesa és vergonyosa, la nostra hipocresia criminal i la nostra baixesa indescriptible!

Malgrat tot i la greu crisi econòmica i social que estem patint a Europa. el món rugeix desesperat al nostre voltant, perquè estem infinitament millor que ells … quan de temps pensem que podrem fer el no veure-ho ni escoltar-lo?

Europa vol romandre tancada en la seua torre d’ivory, mentre una Àfrica maltractada per segles d’humiliació, de saqueig i d’imposició forçada de governs criminals i titelles per part dels nostres governs actuant en nom de les nostres sangoneres corporatives es dessagna sense parar.

Quan aturarem aquest genocidi emmascarat?

València, a 20 d’abril de 2015.