Sant Vicent Ferrer, Lo Rat Penat i la Llei de Senyes “d’Indignitat” del PP.

La setmana passada el PP valencià va presentar vuit esmenes a la seua Llei de Senyes d’Identitatper aprofundir en la defensa de tots els elements que formen part de la nostra cultura, de la nostra història i que ens identifiquen com a poble“.

En paraules del seu portaveu, Jorge Bellver, les esmenes “concreten algunes de les determinacions ja previstes en la Llei, reconeixen el treball en defensa de la cultura valenciana i la capacitat docent de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i de Lo Rat Penat i amplien el reconeixement com a senyes d’identitat a personalitats il·lustres de la nostra història“, així com el “reconeixement de personalitats il·lustres que han contribuït a conformar la nostra identitat, amb el seu treball en qualsevol àrea del saber i de la cultura, com és el cas d’un valencià universal com Sant Vicent Ferrer“.
Pel que fa a Lo Rat Penat, l’esmena del PP a l’article 21 de la Llei proposa “reconèixer la capacitat docent que desenvolupen la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i l’Associació Cultural Lo Rat Penat en la divulgació de les senyes d’identitat del poble valencià, i especialment, de la llengua valenciana“.

Conegudes aquestes esmenes, el ultrablaver president de Lo Rat Penat, Enric Esteve, declarava satisfet: «És un reconeixement a la llarguíssima trajectòria de Lo Rat Penat en defensa de la cultura dels valencians. No estem aquí des de fa quatre dies, sinó des de fa 137 anys, i ens dediquem a defensar el que és nostre, el valencià. No només impartim cursos de llengua valenciana, també de cultura valenciana, d’història, de ball tradicional i un llarg etcètera d’activitats».

Doncs bé, són certament 137 els anys que apuntalen la llarga història d’questa centenària institució, com afirma orgullós el seu actual president. Perquè Lo Rat Penat, fundada per iniciativa de Constantí Llombart, Teodor Llorente i Fèlix Pizcueta amb la intenció de defendre la cultura i llengua valencianes i impulsar un moviment semblant al de la Renaixença al País Valencià, agermanava sota tres paraules: “Patria, fides, Amor” els escuts de les ciutats de Barcelona, ​​València i Mallorca, en clar reconeixement de la unitat lingüística existent a Catalunya, País Valencià i les Illes Balears, cosa que va sostenir durant moltes dècades fins que la institució va caure sota les urpes del moviment anticatalanista blaver en 1976 .

Fins a aquell moment, Lo Rat Penat havia estat impartint cursos de valencià basant-se en les Normes de Castelló de 1932 i reconeixent amb plena normalitat la unitat lingüística del valencià i el català, tal com ho prova la portada del llibre de “Classes de Llengua Valenciana” editat l’any 1960 i on apareix una mapa de tot el domini lingüístic català.

 

Sant Vicent Ferrer, el gran dominic valencià nascut el 1350 i que va recórrer mitja Europa predicant la seua moral i visió del cristianisme, és la personalitat històrica més destacada que, segons les esmenes a la llei presentades pel PP, han ajudat “a conformar la nostra identitat”.

Certament així sembla ser quan en 1414 Sant Vicent Ferrer, en un dels sermons adressats als habitants de la Serranía valenciana, va dir que “Vosaltres de la Serrania, qui estats enmig de Castella e Catalunya, e per ço prenets un vocable castellà e altre català”, segons apareix en l’obra “Reportationes sermonum Reueredissimi Magistri Vicentii Ferrarii, predicatoris finis mundi”. És clar que el sant valencià consideraba al Regne de València part de Catalunya.

O quan Vicent Ferrer, justificant la seua actuació en el Compromís de Casp en favor de Ferran d´Antequera va dir que “Aquest rei no ha condició de castellà, mas de català o aragonés”. Vicent Ferrer feia palesa així la dualitat nacional de la Corona d’Aragó: o catalana o aragonesa, considerant implícitament als valencians com a catalans.

O també quan en una altra cita dels seus sermons va dir que “Digau, en què coneix hom una persona de qual terra és?. En lo llenguatge….si parla català, oo! català és; si parla francès, oo! francès és…car la llengua dóne a conéixer la persona de qual terra és”. Vicent Ferrer no esmenta en cap moment la “parla valenciana”, a la que sembla considerar part del català.

Vicent Ferrer va morir a la Bretanya francesa en 1419.

En 1431 el Papa Eugeni IV va ordenar estudiar l’assumpte de la seua canonització. Però no va ser fins a 1453 quan Nicolau V va aconsellar als frares celebrar el Capítol general a Nantes i preparar el procés. Va encarregar que 3 cardenals que investigaren la vida i els miracles de Vicent Ferrer. Entre ells estava Alfons de Borja, el futur Calixt III, el primer papa valencià d’aquesta família.

Finalment el 29 juny 1455, després votar-lo en el consell de cardenals, Calixto III va anunciar la canonització de Vicent Ferrer. En les actes d’aquest procés de canonització es pot llegir que Sant Vicent Ferrer “….et loqueretur in vulgari catalanico sive  valentino” (“parlava en català vulgar o valencià”).

Durant el proces un abat cisteciencse de Narbona parlava d’ell com “Fratis Vincentii de Ferrariis, natione Catalanum, de civitate Valentina, de Ordine sancti Dominici,….” (“Fray Vicent Ferrer, de nació catalana, de la ciutat de València, de la ordre de Sant Dominici...”).

L’any següent a la canonització, el 1456, els Consellers de la ciutat de Barcelona declaraven considerar-lo “de nostra nació”.

En 1457, Antonio Pierozzi, Arquebisbe de Florència (Sant Antoni de Florència), va escriure en la seua obra “Istoriale, III” (tit. 24, c. 8), en referir-se als sermons de sant Vicent Ferrer que “Ecco la grande maraviglia. Egli non predicava che nella sua nativa lingua catalana e ogni nazione facilmente lo capiva.”.

Poc més d’un segle més tard, concretament en 1575, el frare valencià Vicent Justinià Antist, a la seua obra “La vida i historia del Apostólico predicador Sant Vicent Ferrer“, impressa a la ciutat de València, assenyalava que “San Vicente predicaba en catalán, como quiera que València fué poblada de gente catalana.”

L’expressió “què atrevida és la ignorància” es compleix en la seua literalitat i en tota la seua extensió quan parlem del PP valencià i de la seua Llei de Senyals d’identitat.

Perquè precisament, tal i com hem vist, dos de les seues institucions i personatges insígnia com són Lo Rat Penat i Sant Vicent Ferrer no fan altra cosa mes que reafirmar just tot el contrari del que ells pretenen amb aquesta llei, és a dir, la catalanitat lingüística i nacional del País Valencià. I ací rau la diferència amb ells, perquè molts valencians ho sabem perquè no som ignorants com ho són ells.

València, a 23 de febrer de 2015.

2 pensaments a “Sant Vicent Ferrer, Lo Rat Penat i la Llei de Senyes “d’Indignitat” del PP.

  1. Ignorants o aprofitats?

    “Governeu de lladrocini
    i rapinyeu governant;
    sou fartons de vida llarga
    que mai voleu acabar.
    ……………………………………
    No s’ensenya en les escoles
    com va esclafar un país,
    perquè d’aquella sembrada
    continuen collint fruits.” “Lladres”, cançó d’Al Tall.

  2. Hola; bona vesprada… Però sabries dir-me quan fou nomenat patró de la “Regió Valenciana” o del Regne Sant Vicent i quan deixà de ser-ho Sant Jordi? Igualmente, quan fou cessada la Verge de Gràcia i quan va ser nomenada patrona la Verge dels Desemparats? És per curiositat, per saber-ho i moure la informació… Sóc agnòstic però és uan curiosita que sempre he acaronat. Sé que la Verge dels Desemparats ve de lluny, de quan erem Regne… però hi hagué convivència a de patronatges entre Sant Jordi i Sant Vicent? Des des de quan?
    Sé que apart del Centenar de la Ploma, poc abans o durant la Guerra de Successió es formaren diversos regiments valencians i un d’ells fpu el de Sant Jordi, patró del Regne…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *