Les connexions entre diplomàcia, esclavitud i enriquiment de la classe política als EUA.

Uns cables fets públics per Wikileaks fa un temps i la informació apareguda en diversos mitjans de comunicació d’Haití, ha proporcionat proves de la feina que fan els diplomàtics dels Estats Units, els interessos que defensen i per a qui treballen.

I en aquest cas que vaig a relatar s’hi fa clarament palés.
Fa un parell d’anys es va proposar a Haití realitzar una pujada del salari mínim de 24 cèntims l’hora a 61 cèntims.

La reacció de les empreses multinacionals que hi treballen, sobre tots les tèxtils nord-americanes Hanesbrands i LevyStrauss, va ser immediata en oposar-se radicalment a aquesta mesura.
El seu al.legat per oposar-s’hi era tot un discurs de cinisme. Deien que una pujada de més de 7 cèntims a l’hora “perjudicaria greument” els seus beneficis, de manera que van reclamar l’ajuda del seu ambaixador al país caribeny.

L’ambaixador nord-americà es va dirigir al govern d’Haití, fent seues les demanda de les empreses, declarant que la pujada que es pretenia era excessiva, una simple “mesura populista” que no “prenia en compte la realitat econòmica” del país.

Els papers de Wikileaks han mostrat ara com l’ambaixador va intervindre i va pressionar al president haitià per què el salari no arribara als 5 dòlars diaris pretesos, quedant-se en 3 (quasi 20 vegades menys que el dels Estats Units). Una família haitiana necessitava uns 12,5 dòlars al dia en 2008 per poder alimentar-se.

El que defensava la diplomàcia nord-americana mostra ben a les clares la seua baixa catadura moral i el de les seues grans multinacionals, sobretot si tenim en compte el que haguera representat en total la pujada de salari que es reclamava.
Si s’hagueren beneficiat d’ella els 25.000 treballadors del tèxtil haitians, el cost total per a les empreses radicades allà hagués estat d’uns 12,5 milions de dòlars a l’any.
En concret, per a l’empresa Hanes, que contracta en aquell país a 3.200 treballadors, el cost hauria estat de 1,6 milions a l’any, és a dir, una proporció ínfima (un 0,037%) dels 4.300 milions de dòlars que va vendre l’any passat aquesta companyia, i només la sisena part dels 10 milions de dòlars a l’any que va rebre el seu director executiu Richard Noll.

Aquest és un exemple ben clar que mostra com la diplomàcia internacional està al servei de l’esclavitud i de la misèria dels pobles explotats per les empreses de les nostres “democràcies” (sic) occidentals.

El resultat de tot això es fa palés en les estadístiques de distribució de la riquesa als EUA: l’1 % més ric de la seua població s’ha quedat amb el 95 % de l’increment d’ingressos generat als Estats Units de 2009 a 2012, i amb el 68% de tot l’ingrés familiar real generat des de 1993 fins a aquest últim any. Unes xifres esgarrifoses que fan palesa la voracitat i l’avarícia de les elits econòmiques d’aquest país.

I que dir de la classe política als EUA que, bona part d’ella treballa per què això siga així?

Els poderosos lobbies de les grans corporacions que s’han establert al voltant del Congrés i el Senat nord-americans, aporten grans sumes de diners durant les campanyes electorals dels candidats polítics, per assegurar-se que els congressistes i senadors nord-americans elegits legislen a favor dels seus interessos comercials.
I també s’ocupen de que les “portes giratòries” que comuniquen els mons de la política i de les empreses estiguen sempre ben greixades.

L’enriquiment monetari d’aquests polítics s’ha fet recentment evident en una notícia que va saltar als mitjans de comunicació fa uns dies: Estats Units té -literalment- un govern de milionaris.

La majoria dels membres del Congrés posseeix un patrimoni net superior al milió de dòlars, segons un informe de l’organització Center for Responsive Politics. El president del Congrés, que ha fet fortuna amb les vendes dels seus llibres, és milionari, així com la majoria dels membres del Tribunal Suprem.

Les xifres parlen per si soles: dels 534 membres del Congrés nord-americà, un mínim de 268 (el 50,2%) té un patrimoni net d’un milió o més de dòlars (uns 730.000 euros). Les dades es basen en les declaracions de béns dels congressistes el 2012.
És la primera vegada en la història que la majoria són milionaris, segons aquest informe.

Fa més de 2.300 anys Aristòtil ho va descriure a la perfecció: “La veritable diferència entre la democràcia i l’oligarquia és la pobresa i la riquesa (…) on els homes governen per raó de la seua riquesa, hi ha una oligarquia, i on governen els pobres  hi ha una democràcia”.

València, a 9 de febrer de 2015.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *