La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Crònica d’una decebedora i claudicant reunió del ministre Montoro amb els empresaris valencians.
Hi va haver un temps en el què la patronal valenciana bevia a les mans del aleshores president cartaginès de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana. Era l’època de l’”España-va-bien” de JM Aznar, i el nostre Molt Honorable cartaginès havia aconseguit que la Cierval, la patronal valenciana d’empresaris, es mostrara submisa i obedient als desitjos del PP valencià, a canvi de disposar de tot tipus de facilicitats per fer negocis fàcils i lucratius.
Com a conseqüència d’això, la societat mirava amb descrèdit a una classe empresarial que, fins llavors i des de feia molts anys, s’havia mostrat com un pilar fonamental en la construcció de la identitat econòmica, productiva i exportadora del País Valencià.
Però les arribades a la presidència de Cierval de Rafael Ferrando primer, i sobretot de Jose Vicente González després, el juliol del 2011, van constituir un primer gir radical en aquesta política de submissió empresarial als dictats que emanaven del Palau de la Generalitat, que tants anys ja durava.
L’arribada posterior de Francisco Pons primer, i després de Vicente Boluda a l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE), va completar aquest gir cap a una independència d’actuació i de declaracions públiques dels empresaris valencians, que deixaven a la fi d’anar a remolc del Consell.
Des de llavors l’empresariat valencià no havia deixat de manifestar-se en moltes ocasions especialment crític i reivindicatiu, d’una banda davant la política de menyspreu sistemàtica practicada pel govern de Madrid cap al País Valencià pel que fa a les inversions, vitals per al desenvolupament i la prosperitat del territori, i d’altra davant la deixadesa i la manca de pes polític que manifestava el govern valencià d’Alberto Fabra per fer sentir les nostres reivindicacions a la capital de la metròpoli, Madrid. Perquè aquesta era la sensació que es tenia per ací, que el País Valencià era una mena de colònia a la que la capital de la metròpoli dessagnava amb una fiscalitat que no tenia un retorn en inversions equivalent al pes real que l’economia valenciana té en el global de la economia espanyola.
El juliol de l’any passat els representants del sector empresarial valencià s’havien reunit amb el Alberto Fabra per forçar-lo a sol.licitar una reunió amb el ministre d’Hisenda espanyol, Cristobal Montoro. L’objectiu era el de poder dir-li a la cara al senyor ministre tot allò que el submís i inoperant President de la Generalitat Valenciana no s’atrevia a dir-li: més inversió per al País i una reforma del finançament territorial clarament discriminatòria i sagnant per als valencians. El dia anterior a aquesta reunió els dirigents de les principals organitzacions empresarials valencianes havien donat una roda de premsa en la qual havien comunicat que mostraven la seua unió davant de “la manca d’inversió estatal en general, i en matèria d’infraestructures en particular“, i en la que advertien de la seua intenció de “deixar de ser bons xics” per acabar amb la “discriminació permanent, que s’ha aguditzat fins el límit en els últims anys“.
Des d’aquell mes de juliol, els mesos havien anat passant i la petició d’Alberto Fabra i dels empresaris valencians semblava haver caigut en un sac sense fons.
“No té res a dir-nos i, a més, passa de nosaltres“, havia declarat fa un parell de mesos el president de l’Associació Valenciana d’Empresaris, Vicente Boluda, donant per fet que el ministre Montoro no es reuniria mai amb l’empresariat valencià. “Preneu les claus, veniu i governeu vosaltres“, havia declarat per la seua banda Federico Félix, president de la Fundació ProAVE i de la Federació Agroalimentària, per després afegir que “políticament no hem pintat un bufo mai“.
Doncs bé, aquesta reunió que semblava no arribaria mai, per fi va arribar.
Després de sis mesos de silenci i a tan sols quatre de les eleccions autonòmiques, però va arribar. Va ser el passat dissabte a la seu del PP a València.
I quin va ser el resultat de la tan anhelada i esperada reunió del ministre davant un empresariat tan cabrejat i fart de tanta arbitrarietat i menyspreu per la sagnia econòmica a què, any rere any, se sotmet al País Valencià per part del govern central espanyol?
“Veni, vidi, vici“. Tal i com va dir el cònsol i general romà, Juli Cèsar, quan va derrotar a la batalla de Zela al Regne del Pont, aquest podiem dir va ser el resum de la visita que va fer el cònsol espanyol Cristobal Montoro de la reunió amb l’empresariat valencià.
Montoro va reconèixer, sense embuts, que el País Valencià està infrafinançat, per desprès afegir que València és “una terra de gent emprenedora, que ha sabut convertir-se en motor de creixement econòmic d’Espanya i això és el que està traient a Espanya de la crisi, la capacitat que té la gent d’aquesta comunitat d’exportar“.
És a dir, que el representant de la metròpoli havia vingut a València per reconèixer l’espoli sistèmic a què estan sotmesos els valencians, i el fet que l’esforç de la nostra economia, malgrat l’espoli, és el que està servint per traure Espanya de la crisi. Tot un reconeixement explícit de la nostra condició colonial vers Espanya.
I a canvi de què tot aquest “sacrifici”?
Doncs, de res de res. El ministre va dir en paraules textuals que va a “intentar dedicar una quantitat per a inversions regionalitzables a la Comunitat, que estan molt per sota del que li correspondria per població“, així com que “tindrà tous” per invertir en la “Comunitat”, així com que intentarà fer “tou en algun lloc per traure finançament” per al ferrocarril Sagunt-Saragossa. Al remat fum de canyot, cap compromís en ferm, ni sobre el canvi del model de finançament, ni sobre cap dels 10 punts que contenia la llista de reivindicacions que els empresaris li van traslladar el passat mes de juliol.
I que van dir els fins ara combatius i reivindicatius empresaris valencians, tan crítics amb la gestió del ministre i amb la manca de pes polític i d’ambició del president Fabra?
Doncs el president de la patronal autonòmica Cierval, José Vicente González, per exemple, va dir textualment de Montoro que “el ministre guanya molt en la distància curta” (sic), i que en el 2015 el ministeri “tindrà tous” per invertir ací, com per al ferrocarril Sagunt-Saragossa, l’única de les 10 reivindicacions dels empresaris sobre la qual el Montoro va ser una mica més concret. I res més.
Per la seua banda el president de la Confederació Empresarial Valenciana, Salvador Navarro, va dir haver traslladat a Montoro, “amb afecte” (sic) que “no havia actuat amb tacte, sinó amb falta de cintura política“, fins suscitar en els empresaris “una sensibilitat que només s’anirà amb fets i amb el temps” (quina metàfora més delicada per dir que estaven d’ell fins als c….. !). En l’apartat de compromisos Salvador Navarro va admetre que “concrets no hi ha hagut cap“, encara que comptaven amb això per ser una primera reunió, i que reconeixien la importància de què el ministre “ha reconegut l’infrafinançament de la Comunitat”. I res més.
Les paraules d’Ignasi Blanco, portaveu d’Esquerra Unida a les Corts Valencianes, resumeixen a la perfecció aquesta decebedora trobada, una genuflexió col.lectiva dels empresaris valencians cap al ministre Montoro: “La visita no ha sigut per a res. Set mesos esperant-lo i no hi ha hagut cap compromís de canvi de model de finançament, cap inversió concreta per als propers pressupostos, perquè ja no parlem ni dels actuals. A més, l’empresariat l’única cosa que ha tret ha sigut una foto (…) Ha estat patètic veure el PP i els grans empresaris valencians, fent-se la foto, rient-li les gràcies i aplaudint les paraules de Montoro, tot i que aquest és el principal responsable de la marginació financera i pressupostària que pateix la Generalitat Valenciana. El que calia és reivindicar-li el canvi de model de finançament, les inversions que necessitem i que en aquests moments se’ns estan negant per part del govern de Rajoy. Però la visita no ha servit per a res, cap compromís concret, simplement un acte de precampanya del PP”.
En 1625 el Comte-duc d’Olivares, vàlid de Felipe IV, va escriure un memorial al rei aconsellant: «que no se contente V.M. con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valen-cia, conde de Barcelona, sino que procure reduzir estor Reynos de que se compone España, al estilo de Castilla, sin ninguna diferencia, que si V.M. lo alcança, será el príncipe más poderoso del mundo». Aquest pla centralitzador es va experimentar per primera volta amb els valencians. El perquè vam ser els valencians els conillets d’índies d’allò, ho va explicar clarament el mateix vàlid: «tenemos a los valencianos por más muelles».
Quasi quatre segles després el ministre Montoro, vàlid de Mariano Rajoy, ha obrat de la mateixa manera que el Comte-Duc d’Olivares. El perquè? Certament perquè «tenemos a los empresarios valencianos por más muelles».
València, a 1 de febrer de 2015.
i podem saber per a què ens fan falta aquests empresaris als valencians? si no estimen la llengua, la cultura i el territori propi d’on treuen els gallets, per què no marxen definitivament cap al centre de la península i així podrán estar més a prop de Montoro i tota la banda de lladres que ens han expoliat i llepar-los les sabates cada dia, a canvi d’una bona tanda al cul.