La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Mònica Oltra i David Fernàndez: dues esperances per a un país.

Mònica i David no és coneixien personalment. De segur s’havien vist, escoltat i llegit moltes voltes a travès dels mitjans de comunicació, però mai en persona. Es van conèixer el passat divendres al vespre a la Llibreria 3 i 4 de València, a l’haver estat convocats a una xarrada-debat amb motiu de la presentació del nombre 47 revista L’Espill. I ho van fer donant-se una forta abraçada quan es van veure.

Mònica i David tenen moltes coses en comú.

Per començar, tots dos són ara per ara els dos polítics millor valorats pels ciutadans dels seus respectives territoris, el País Valencià i Catalunya. La qual cosa té molt de mèrit tenint en compte els potents altaveus mediàtics i publicitaris amb els que compten els partits que copen el poder en els seus respectius territoris, el PP i CiU.

I tots dos estan obstinats en voler construir un futur polític radicalment diferent de l’actual per al nostre país. Un país que camina amb ritmes polítiques i realitats socials molt diferents a nord i sud del riu Sènia.

Escoltar durant dues hores conversar, raonar i debatre a Mónica i a David va ser tot un plaer.

La seua talla, no només com a polítics, sinó com a persones i conversadors, és gegantina. L’esperança en el canvi que s’ha de produir, en el apoderament de la gent i en l’emancipació de la ciutadania en la política que ha de posar fi a la dictadura de les grans corporacions i a una política captiva dels interessos del capital, va ser una constant en les seues respectives xarrades.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La política la fa la gent, no els polítics” o “A València vivim en un règim de despotisme illetrat. A més de corruptes, són incompetents i inútils. Però no volem canviar-lo per un despotisme il·lustrat“, van ser algunes de les frases que van eixir de la boca de Mónica.

David va traure en molts moments del col·loqui el seu perfil més assembleari, popular i municipalista. “La CUP és més zapatista (…) L’esquema de poder tradicional és piramidal. A la CUP jo sóc l’últim d’una piràmide invertida. No m’agrada la cultura política basada en el lideratge“, van ser algunes de les seues afirmacions.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tots dos van coincidir, una vegada més, en el fet que no es podrà fer nova política amb els tics de la vella política. “Les esquerres a Europa s’han preocupat més de gestionar que d’intentar transformar la realitat social que vivim“.

Però hi ha una qüestió clau que sí separa David i Mónica.

Per a David la ruptura democràtica va indissolublement lligada a la qüestió nacional, a la independència de Catalunya, amb la mirada posada en un horitzó d’independència per la nació completa, els Països Catalans. “Nosaltres no només ens volem independitzar de l’estat espanyol, sinó també de l’oligarquia catalana“, va dir David.

Monica, però, pensa en clau d’Estat espanyol. La seua ruptura es realitzaria en clau espanyola. Sobre la qüestió de l’infrafinançament dels valencians, va dir que l’assumpte es resoldria eixint la ciutadania a manifestar-se als carrers i, si el govern espanyol seguia sense fer-ne cas, portant-lo als tribunals pel tracte fiscal injust que patim els valencians. “Veus suficient iniciar un procés de ruptura democràtica simplement desallotjant el PP del poder de les institucions valencianes?“, li van preguntar alguns dels assistents al col·loqui. La resposta de Mónica a aquesta pregunta va ser una no resposta, simplement una evasiva.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Al meu entendre, els tribunals i la pressió al carrer, com propugna Mònica, amb un govern que ha criminalitzat les manifestacions amb la Llei Mordassa, una Justícia al servei pel poder polític, i un poder polític controlat per un poder econòmic que fa us grollerament de les portes giratòries com a recompensa per als polítics servils als seus interessos, no són en absolut respostes suficients per avançar cap a una veritable democràcia dins de l’estat espanyol.

En aquest punt coincidesc plenament amb el diagnòstic de David Fernandez. És impossible canviar l’estructura d’un règim polític com l’espanyol, forjat al llarg de dos segles de construcció nacional basada en el poder de les seues oligarquies extractives, en un jacobinisme que ignora i persegueix la seua realitat plurinacional, en un centralisme malaltís que ha fet de Madrid la capital artificial i total d’un estat radial que centrifuga bona part de la seua riquesa cap a la seua capital a través d’un espoli sistemàtic i estructural dels seus territoris perifèrics, precisament els més dinàmics, productius i exportadors com són els Països Catalans.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

I contra això és impossible actuar. I així ho han percebut la CUP i altres formacions polítiques, cíviques i una bona part de la ciutadania catalana. Per això precisament existeix a hores d’ara una autèntica revolució democràtica allà.

I també estic d’acord amb David Fernandez en què assolir la independència per només canviar de bandera i seguir sotmès a la dictadura de les oligarquies de tota la vida i a les practiques de la vella política, tampoc no paga la pena. La seua frase ho resumeix a la perfecció: “Nosaltres no només ens volem independitzar de l’estat espanyol, sinó també de l’oligarquia catalana“.

Al meu parer, Mònica i Compromís, tard o d’hora, hauran d’eixir de l’armari espanyol i canviar el xip mental per passar a pensar, actuar i fer política en clau nacional valenciana, contemplant obertament en el seu programa el dret a decidir amb l’objectiu d’arribar a l’autodeterminació del País València.

Mónica es va mostrar convençuda que el 2015 s’estudiarà en el futur en els llibres d’història pels canvis polítics i socials que succeiran en els països del sud d’Europa. Començant per l’esperança del canvi a Grècia amb Syriza, i després a l’estat espanyol, i en el que ens afecta al País Valencià i a Catalunya.

Tant de bo el pronòstic de Mònica es faça una realitat.

València, a 12 de gener de 2014.



  1. Erem molts els valencians ( jo era molt jovenet) els que a finals dels anys 70 defensavem o ens creiem la unitat de la llengua, dels Països Catalans i demanavem la indendència . 40 anys després seguim esperant que els nostres polítics en qui sembla que depositem tota esperança , ixquen de l’armari espanyol algún dia ?? Hem d’ esperar que aquests polítics PENSEN ALGUN DIA , com nosaltres? ens hem tornat bojos?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent